4 min.
image_pdfimage_print

L’any 2024 se celebra la commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà. L’Any Guimerà està organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament del Vendrell, població que acull la Casa Museu Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà (1845-1924) és el dramaturg català que ha gaudit de major projecció internacional. Ja des de molt aviat, la difusió de la seva obra a càrrec sobretot de la companyia de l’actriu Maria Guerrero i del seu marit Fernando Díaz de Mendoza fou notòria. Les seves obres foren traduïdes a moltes llengües i, en alguns casos donaren lloc a versions cinematogràfiques i operístiques. En la pròpia tradició, Guimerà ha estat un referent per a molts autors dramàtics de maneres diferents, des de Sagarra a Ramon Vinyes o, més recentment, Josep M. Benet i Jornet o Sergi Belbel entre d’altres. És, en definitiva, l’autor més emblemàtic de la nostra tradició dramàtica i va esdevenir una figura popular que va donar lloc a cançons com el cuplet “La muller d’En Manelic” (música de Cándida Pérez i lletra de Rossend Llurba) o la sardana “Catalunya plora” (lletra i música de R. Vidal i J. Viladomat).

Guimerà fou també un dels grans poetes del segle XIX català, si bé la seva obra poètica es veié en part eclipsada per la producció de Verdaguer, que va esdevenir el poeta oficial del què s’anomenà la Renaixença. La poesia de Guimerà destaca per una major amplitud temàtica i per un to més sensual i per una tendència a la reflexió existencial des d’un perspectiva “còsmica” com es fa evident en alguns poemes del seu segon recull (Segon llibre de poemes, 1920). També es mostrà més radical en els plantejaments catalanistes en poemes com “Lo cap de Josep Moragues” o “Lo darrer plant d’En Claris”.

Justament la faceta de verbalitzador de les idees principals del catalanisme, és un altre aspecte rellevant de Guimerà, que aplegà els seus discursos patriòtics en el volum Cants a la pàtria (1906). L’èxit de Guimerà com a escriptor li va valdre ser presentat com a candidat al premi Nobel en diverses ocasions. La seva imatge pública tingué un gran relleu, no només com a ideòleg del catalanisme, sinó que també fou un personatge popular pel seu tarannà bonhomiós i la seva actitud liberal.

El dia 18 de juliol de 1924 va morir àngel Guimerà a la casa del seu amic Aldavert, amb la família del qual visqué bona part de la seva vida. El centenari de la seva mort és, de nou, una gran oportunitat per recordar la seva figura amb un seguit d’activitats que tindran lloc a diversos punts de Catalunya i a través de les quals recordarem i divulgarem el dramaturg, el poeta i l’activista catalanista.

Dramaturg  i poeta

Angel Guimerà va ser el dramaturg català de més projecció internacional. La seva obra fou traduïda a la majoria de llengües i algunes de les seves produccions foren traslladades al cinema o es convertiren en òperes. Guimerà renovà l’escena catalana del vuit-cents que havia consolidat una oferta de teatre en català a partir, sobretot, de l’extensa i variada producció de Frederic Soler, Pitarra, (Barcelona, 1839-1895), que consolidà una audiència per a la dramatúrgia en català. La seva gran capacitat com a creador teatral feu possible l’evolució de la tradició del sainet i del teatre breu cap a la comèdia i el drama de costums i l’aproximació a les fórmules del teatre realista. Guimerà, al seu torn, fou el veritable artífex de la introducció del gènere tràgic a l’escena en català. De la quarantena de textos dramàtics que escrigué, se’n solen representar molt pocs, la majoria corresponen als drames en prosa de base realista: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) o La filla del mar (1900), i una de les seves tragèdies en vers: Mar i cel (1888).

Guimerà no fou només dramaturg, la seva producció poètica té un gran relleu i aporta elements de modernitat temàtica i formal. En aquest sentit, la recepció de la seva poesia s’ha vist afectada per la magnitud d’un poeta com Jacint Verdaguer (1845-1902). No obstant, la seva influència és perceptible en poetes del segle XX com Josep M. de Sagarra o Ventura Gassol. Els seus dos reculls (Poesies, 1887 i Segon Llibre de poesies, 1920) no parteixen de cap unitat temàtica sinó que més aviat apleguen una producció dispersa però que va evolucionar des dels models romàntics inicials.

No hem d’oblidar tampoc la faceta del Guimerà activista catalanista, verbalitzador d’algunes de les idees de força del moviment tant a la publicació La Renaixença que dirigia amb col·laboració amb el seu amic Pere Aldavert, com en nombrosos discursos recollits posteriorment a Cants a la pàtria (1906). Cal destacar sobretot la seva participació en el lliurament del Memorial de Greuges (1885), en l’Assemblea de les Bases de Manresa (1892) o, especialment, el seu discurs a la Presidència de l’Ateneu (1895), el primer en català pronunciat a l’entitat. La seva catalanitat sempre es va basar en la idea que la identitat es tria i, per tant, en una concepció oberta que només demanava al nouvingut l’aprenentatge i l’ús del català.

Finalment, cal recordar la dimensió pública del personatge. L’èxit de Guimerà com a escriptor li va valdre ser presentat com a candidat al premi Nobel en diverses ocasions, en una operació que volia ressaltar la importància de la literatura en català. En el fons era una mostra més de la seva popularitat en la societat catalana, fonamentada en el seu tarannà bonhomiós i la seva actitud liberal.

Font: Gencat