3 min.

Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet (director d’Altafulles.cat)

Quan vaig arribar a treballar a Tarragona, a finals dels anys vuitanta, aquesta ciutat començava a despertar d’un llarg somni que l’havia paralitzat en molts sentits. Potser perquè no s’havia superat encara el vell tòpic de ser ciutat de capellans, funcionaris i militars. Tal vegada perquè l’època franquista va cobrir de gris tot el país, però especialment Catalunya, i la post-dictadura o transició no van saber estripar aquell paisatge més ràpidament per acolorir-lo.

Coincidint amb el final forçat de l’etapa de l’alcalde Recasens o amb l’arribada de l’alcalde Nadal (no seré jo qui determini l’espai temporal concret) es va recuperar una mica l’autoestima perduda i això es va traduir, entre altres, en la revisió del patrimoni que tenia la ciutat i, gràcies a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, la generació d’una mena de mapa de la memòria del llegat que descobria tots els monuments amagats, tapats, oblidats i, en molts casos, malmesos per l’abandonament.

El Circ, un dels emblemes de la ciutat de Tarragona i del seu llegat romà.

Es va fer molta feina i en poc temps relatiu. Tarragona despertava, brillava, mostrava l’obra romana al món i, en certa mesura, una part important dels tarragonins i tarragonines van recuperar el sentiment sempre agradable de sentir-se orgullosos de ser-ho. Quasi de forma paral·lela a aquell treball més intens de descoberta, es va començar a fer la feina que més tard va permetre assolir el repte de la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Els tècnics municipals van treballar de valent perquè es decidís que Tarragona podia presentar la seva candidatura i després van continuar la feina elaborant informes i aconseguint que cada cop que es feien inspeccions prèvies per part d’Icomos, l’empresa delegada de la UNESCO en aquestes tasques, tot rebés el vist i plau. Els polítics d’aquell moment hi van creure i van treballar colze a colze amb els experts. I al final, després d’anys de dedicació i confiança en aquell projecte monumental -mai millor dit- el repte es va aconseguir el 30 de novembre del 2000.

Quan això va succeir, un servidor era Cap d’Informatius d’Onda Cero i Onda Rambla a la província de Tarragona. Recordo a la perfecció els moments viscuts aquelles jornades prèvies en que una delegació de Tarragona es va desplaçar fins a la ciutat australiana de Cairns on la UNESCO havia de donar el seu veredicte final a totes les candidatures. L’ajuntament de Tarragona hi havia enviat als seus dos principals emblemes polítics municipals: la Tinent d’Alcalde de Patrimoni, Maria Mercè Martorell; i el de Cultura, Albert Vallvé.

Ells van tenir el privilegi de veure i viure aquell moment històric que posteriorment ha portat a seguir treballant en l’àmbit de la recuperació i reconstrucció del patrimoni arqueològic tarragoní, de la mateixa manera que s’ha actuat de forma constant i responsable a Altafulla (vila dels Munts), Constantí (mausoleu de Centcelles) i Roda (Arc de Berà), municipis que són igualment Patrimoni de la Humanitat.

Tornant a Tarragona, la Imperial Tàrraco, és cert que els últims anys hi ha hagut errades importants. S’ha menystingut el patrimoni jueu, s’ha oblidat en ocasions aquella altra Tarragona que no és romana, la que va bategar en època Medieval, la que va patir quan la Guerra del Francès, la que mai va caure i es va defensar en altres èpoques. Però, amb tot, ens ha quedat el llegat de 2.000 anys enrere que es va descobrir per a ser finalment reconegut i per quedar-se a la memòria de tots com allò que és: una part de l’arrel de cada tarragoní o tarragonina.

Ara, i aquest és un altre discurs, caldria preguntar quin percentatge dels habitants de Tarragona han vist els seus museus, quants d’ells poden explicar una història mínima dels principals monuments amb els que conviuen a diari. Perquè sempre passa que la gent viatja fora per emocionar-se amb  joies llunyanes sense haver descobert abans les que té a tocar de casa. Els 20 anys que han passat des d’aquell 30 de novembre del 2000 haurien d’haver servit per augmentar més l’estima per Tàrraco i l’autoestima per Tarragona. Malauradament, aquests dies sondejant a diversos amics arqueòlegs i historiadors… m’han dit tot el contrari, que hi ha encara molta gent que mira i però no veu, que camina però no passeja, que viu a una ciutat que no sap quina ciutat és realment.

Caldrà fer encara més feina però ara no serà per recuperar restes de vint segles enrere. Ara tocarà aconseguir que la gent palpi de nou l’essència d’una ciutat que sempre ha estat de benvinguda i acollida però que es difumina des d’uns anys cap aquí.