Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
Es diu que el més difícil no és fer una òpera prima, sinó estrenar el segon film. Carla Simón ho tenia complicat perquè, després de l’èxit d’Estiu 1993, la seva següent creació havia d’estar a la mateixa alçada. Al Festival de cinema de Màlaga, on s’ha estrenat a Espanya, ha demostrat amb Alcarràs que ha sigut capaç de fer-ho, no només això, sinó que ha aconseguit superar qualsevol expectativa i alçar el llistó de la seva carrera, tal com certifiquen els premis que la cinta ja ha aconseguit.
Fragment de la pel·lícula “Alcarràs”.
La directora recorre de nou a un tema personal com a base de la seva història. Aquesta vegada ha volgut retratar la precarietat de la vida al camp. La història està enfocada des de la perspectiva d’una família que ha de renunciar a les seves terres conreades de fa més de vuitanta anys, perquè el propietari hi vol posar plaques solars. Simón va apuntar durant la roda de premsa que, al cap i a la fi, és una història que explica un procés de dol. Al llarg del film la família ha de fer front a la idea que en acabar l’estiu perdran les terres i la feina que han mantingut tota la vida durant generacions.
Però la singularitat de la pel·lícula no està només en el tema, sinó en la realització. En primer lloc, Carla Simón té un do per dirigir nens i gent no professional. Els protagonistes de la pel·lícula són gent amb característiques molt semblants a les que necessiten els personatges de la història. Els mateixos actors van afirmar que hi ha una línia molt fina entre el personatge i la mateixa persona. Simón va assenyalar que era el correcte, perquè els pagesos tenen una forma concreta de pujar al tractor o de collir la fruita i amb un actor professional no quedaria igual. A més, el que calia treballar eren les relacions entre els personatges i la directora va fer una feina prèvia que, tot i ser invisible als ulls de l’espectador, queda impregnada dins l’essència de la història i aconsegueix que la família sembli de veritat un nucli molt tancat. Al cap i a la fi, el film l’expliquen els personatges a través de les seves relacions i conflictes interns. D’aquesta manera, la directora obté, des d’un primer moment, definir molt bé la funció de cadascun dels membres de la família dins de la història.
Un altre punt fort de la pel·lícula és la direcció i el tractament de l’espai. La història està explicada des del punt de vista dels personatges, és a dir, la càmera segueix totes les seves accions i inclou a l’espectador com si fóssim la seva ombra. És una decisió que determina el seguiment de la història per part de l’espectador, perquè els conflictes es componen a través d’aquesta xarxa de relacions. Si l’espectador hagués estat tractat com un tercer, el film s’haguera quedat en dues hores de persones discutint per un tros de terra. Però d’aquesta manera, s’entenen els personatges, els seus conflictes i les seves accions. S’entén que no hi ha un bo o un dolent, sinó que tothom té la seva visió particular de les coses. Aquest fet està reforçat pel tractament de l’espai, que acaba sent un personatge més. Tots els personatges tenen el seu espai propi, però tots comparteixen la terra a l’hora de collir. Els caràcters de cadascun són molt particulars i no encaixen entre si, no obstant això el conreu és el que els manté units.
Altrament, hi ha un punt de la pel·lícula que està entre la ficció i el documental. Tal com va afirmar la directora, els referents més directes d’Alcarràs són els films neorealistes. La influència de pel·lícules com Roma, città aperta o Ladri di biciclette està molt present en el tractament dels plans, del temps i de l’espai. Igualment amb la finalitat de la pel·lícula, perquè no és altra cosa que un retrat de la realitat des de la perspectiva de qui la pateix.
Finalment, Alcarràs no hauria de ser mai traduïda, perquè l’accent lleidatà i el propi dialecte són un element particular de l’essència de tots els personatges i que reforça aquesta proximitat amb la realitat.
