Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet
Altafulla ha estat bressol de molts grups musicals. Fa ben poc, en aquesta mateixa revista, fèiem repàs de la majoria de bandes i músics que han fet vida al municipi però, com és lògic, fora del tinter sempre s’hi queden altres noms. Avui, i perquè aquest mitjà ha nascut amb la voluntat de difondre tot allò que sigui cultura i tingui relació amb Altafulla, us parlem d’una formació nascuda l’any 2008 i anomenada Alikyns. Us sona?
El grup, que per cert es pot escoltar a Spotify, va tenir inicialment amb sis components: el Juli Centeno a la veu, guitarres i harmònica; el Christian Santamaria a la guitarra flamenca, el Gerard Santamaria a la guitarra elèctrica, el Jordi Vidal al caixó, el Rafa Martínez a les percussions i el Daniel Arrébola a la guitarra i cors.
Foto dels Alikyns a la platja d’Altafulla. La formació estava molt ben nodrida amb els seus nombrosos membres i col·laboradors.
Aquesta va ser la primera formació i a les poques setmanes van entrar l’Alejandra Agua i la Sònia Baro als cors; a més de l’Atxo als vents. Al cap d’un any va aparèixer el Cèsar Vasconcelos que va ser el baixista fins al darrer dia del grup. El grup Alikyns també va tenir col·laboradors, com ara l’Olga Pes a les veus o el Lauren Pérez al baix. Per saber tots els detalls de la trajectòria del grup, que es va dissoldre l’any 2017 però deixant un llegat musical, conversem amb el Daniel Arrébola.
Dani, perquè us vàreu decidir a fer el grup?
Quan ens vam conèixer el Juli i jo, tocàvem junts als bars i ens vam caure bé. Tots dos teníem moltes cançons escrites i, coincidint amb uns actes electorals a Altafulla, vam començar a assajar per aquella ocasió, de manera que en aquells dies es va acabar de formar la banda amb el Vidalet i els Germans Santamaria, amb els que érem molt amics i tocàvem plegats molts cops en aquelles jams inacabables al Faristol.
Imatge actual del Daniel Arrébola, que es dedica al món de l’apicultura i la pagesia.
Com es podria definir l’estil del grup? Rumba?
Diguem que la rumba era un punt de trobada. Jo soc un flipat del Hendrix, el Juli era més de heavy, el Christian tirava cap al flamenc, el Gerard era més “popero”, el Rafa triava els ritmes africans i l’únic que portava la rumba a la sang era el Vidalet, un Altafullenc de pro amb orígens del barri de Gràcia. Per tant, el resultat encaixava a la rumba però tenia rock dels anys 70, ritmes africans, sud-americans, reggae…
Fer el tipus de música que fèieu a un municipi com Altafulla no devia ser massa habitual oi? Què us deia la gent? Quin tipus de públic teníeu?
Bé, el públic el teníem assegurat perquè assajàvem al local dels castellers i tooota la colla ens seguia. A més, era un moment de molt jovent molt cohesionat que ens seguien pels pobles del voltant amb molta passió. Per l’estil no hi havia cap problema perquè el “so Barcelona”, tipus Amparanoia o Manu Chao, ja formava part de l’imaginari del jovent, i barrejat amb una mica de Kiko Veneno va acabar agradant.
Vàreu fer molts concerts? Sempre per aquí? On vàreu tocar?
Concerts potser en vàrem fer uns 150 i per tot arreu. Vam tocar a França, als Pirineus, a Cadis, Barcelona, el Montseny i, lògicament, on vam fer més bolos va ser a la part del Baix Gaià i el Tarragonès.
Com era en aquella època el món de la música… hi havia molts grups per aquí? Teníeu molta competència?
Competència mai. No creiem que hi pugui haver competència a la música. De fet, hi havia altres bandes de la línia, com els Vergüenza ajena, Uleré, la Málaga, amb els qui compartíem escenari moltes vegades.
Va ser un moment de despertar musical a la zona, on hi tenim grandíssims músics com el Julio Lobos, Olga Pes, Manuel Carmona, Cesar Vasconcelos, Samuel Garcia, Lubomira Stoicheva -que van arribar a la zona per aquesta època- i altres que ja hi eren. La barreja d’aquests músics (a la música hi ha molta promiscuïtat…musical) van donar peu a molts projectes, alguns de llarga durada i altres més puntuals.
Una de les actuacions dels Alikyns al Tarumba 2010.
Em consta un disc vostre. En vàreu fer més?
Una maqueta gravada a Vila-rodona i un parell de rareses, com una versió del “One more time” dels Daft Punk, o una cançó escrita per un disc del Mariatxi, que es deia “Las malas”, que ronden per internet.
Quan us vàreu dissoldre i perquè?
Fa uns quatre anys,… i va ser un “entre todos lo mataron, el solito se murió. Un divorci, un anar a treballar lluny, que el disc va trigar mooolt de temps a sortir, i quan l’havíem de defensar ja estàvem a un altre moment musical. Va ser un cúmul de coses sumades.
Com veus ara, fent una mirada enrere, aquells anys?
Ouu mama…. rock and roll… No arriba a ser nostàlgia però van ser uns anys moooolt bonics. Vam agafar els darrers dies en que es podia fer música a qualsevol lloc. Després els ajuntaments ho van ficar mooooolt dificil. A més, que no està pagat. Pagar 50 euros per músic, quan un concert de 90 minuts té moooltes hores d’assaig i diners d’instruments no permet que s’hi aboqui la gent.
Ara els joves segueixen assajant i creant grups musicals. Creus que la situació era la mateixa? Què ha canviar en l’àmbit musical?
La situació no és la mateixa però si és una continuació del que ja vivíem nosaltres. Hi ha poques possibilitats de futur amb la música, i no parlo només de guanyar-se la vida, parlo de possibilitats d’aprendre, de tocar, de trobar a algú tocant a baix a mar. Cada vegada més, l’administració té un temor il·lògic a la música i hi posa pals a les rodes. Als locals on podies anar a tocar hores i hores els han acollat molt. Només s’accepta la música ja “ordenada” però si t’enganxen tocant la guitarra a un xiringuito a la platja, o al passeig, o… aquest art al carrer és el que ajuda a molt jovent a tocar amb gent que no coneix, a veure coses noves. Aquest era un fet natural que abans es permetia i que ara sembla que sigui de mal gust.
Però el que si que he vist, és que les bandes de joves que pugen van mooooolt forts, molt ben preparats, es nota que han estudiat molt. També s’ha de dir que els temps canvien i que ara prefereixen conèixer el cubase (software de creació musical) que aprendre a tocar la guitarra. Ara el que omple és el trap, el dron, el rap… i em sembla perfecte.
