6 min.

Article d’opinió de Josep Suñé

“Si hi ha carn, pa i vi i un bon foc de faig” ja va bé. Definició de bon allotjament que fa el noble trobador Bertran de Born en una de les seves cançons. Des del segle XII fins avui, l’estampa es manté inalterable. No hi ha res millor que un bon foc viu per alliberar l’esperit contemplatiu mentre es fa un àpat. En l’època -també ara- aquests quatre elements reconforten l’anima de qualsevol. Al guerrer no només el reconforten, també l’allunyen de la mort en la batalla.

“Si sobreviu, serà la seva gran sort, i si mor esquarterat, serà la seva gran alliberació” resa un dels sirventesos d’aquest soldat occità.

El paisatge de la ciutat de Florència clama el romanticisme, l’aventura, la mirada enrere en la història rellevant d’una ciutat que es manté dempeus amb elegància encara avui.

 

No cal dir que a Bertran de Born la guerra -sempre excitant- li fa bullir la sang. Un personatge tant carnal i reptilià ve havia de sortir a la Divina Comèdia de Dant. Apareix en un dels tres mons ultraterrenys, a l’Infern, i amb el cap separat del tronc, entre els maleïts; vagant cap en mà com si d’un fanal es tractés.

Era una mica malparit, Bertran de Born. De fet, amb les seves malifetes va aconseguir sembrar discòrdia entre el rei d’Anglaterra i els seus fills. Un d’ells ben conegut, Ricard Cor de Lleó. No és d’estranyar, doncs, que Dant Alighieri el figuri en la seva magnífica obra entre els sembradors de les disputes i enemistats.

Ara, no es tracta de l’únic trobador de la immortal obra de l’escriptor florentí, però a diferència de Bertran de Born, els altres els situa al paradís. I això malgrat que alguns escrivien sirventesos amorosos desvergonyits i irreverents.

Però anem a Cor de Lleó i retrocedim algunes generacions fins a situar-nos a tombar de segle (cap al 1071). És quan neix Guillem d’Aquitània i de Peitieu, un personatge interesantíssim. Aquest trobador -besavi matern de Cor de Lleó- tenia més terres que el propi rei de França i molt poca vergonya, gens, de fet!

A Occitània diuen:

“Son los vèrses mai ancians escrits en una lenga europèa modèrna”

Estem davant del primer trobador conegut; del primer poeta de llengua occitana –la culta Occitània– d’obra conservada. Per cert, va ser excomulgat pel bisbe de Poitiers per mantenir escandaloses relacions amb la vescomtessa de Châtellerault.

Tornem a avançar en el temps (entre el 1100 i el 1200) i saltem a l’altra costat dels Pirineus per conèixer Ramón Vidal de Besalú. Guillem d’Aquitània escriu en llegua d’oc, que de mica en mica es va acostant al català. I apareixen manuals, els primers, com el d’aquest trobador que anomena, “Las Rasós de Trobar”. Es tracta d’una gramàtica en prosa, la primera neollatina de les que es té noticia. En resum, la correcta manera de compondre versos, gramaticalment, prenen com a norma els grans trobadors.

Si ens fixem en la línia temporal, feia mig segle que havia mort el darrer Comte de Besalú, Bernat III. Que estava cassat amb Maria de Barcelona, filla de Berenguer III el Gran, Compte de Barcelona i de la seva primera esposa Maria Ruíz de Vivar, filla del Cid Campeador.

Sí, hem arribat a Rodrigo Díaz de Vivar, que va ser una figura amb un perfil llegendari. Ara, també podem enfocar el seu llegat amb un altra òptica, la de Le Cid de Pierre Corneille (1636). Aquesta tragèdia és una de les obres cabdals del teatre francès. Si no se us fa estrany parlar de teatre parafrasejant Moliere o Racine, val la pena pouar en l’obra de Corneille, que tot i que va morir pelat com una rata, va deixar fora de la tomba un adjectiu propi, que es va popularitzar a França, el cornelià. Busqueu el significat, molt ampli. Un d’ells, “oposició irreductible en els punts de vista”. Teniu una determinació corneliana?

Reculem ara dos mil anys. I es que el reclam de les necrològiques -de la mort- és més vell que el jeure. A l’antiga roma, ‘Siste, Viator’ era un reclam per sol·licitar als caminants que s’aturessin davant les tombes, generalment situades a banda i banda de les vies d’entrada a les ciutats. Etimològicament la nostra llengua ve d’aquí, del llatí. Ara, hem begut de moltes fonts, com s’ha vist.

“Fu il miglior fabbro del parlar materno” (va ser el millor orfebre de la llengua materna) ho diu Dant a la Divina Comèdia, que honora així Arnaut Daniel, i el fa parlar occità al capítol XXVI del Purgatori. Se’l considera el creador de la sextina. Els que heu llegit Maria-Mercè Marçal o Joan Brossa (el darrer li han regalat fa poc a l’amic italià) ja sabeu, i sinó els heu llegit, pitjor per a vosaltres.

Aquesta fórmula estròfica -la sextina- la utilitzava el mateix Dant, i si sou més d’snobs (aquest autor menjava tulipes vermelles en sopars snobs) també la utilitzava un dels de la generació perduda, Ezra Pound. És l’autor de “Càntics Italians” i “Càntics Pisans“.

Els primers els escriu el desembre de 1944, després de la mort del seu amic, i durant un temps rival, Filippo Tommaso Marinetti. Ell mateix comença el manuscrit dient que “aquests càntics tracten de trobades amb esperits”. A banda d’això, era un feixista.

I tot aquest missal per significar tres idees.

La primera, he anat a Florència i he tornat amb el pesar de no haver admirat al Duomo la pintura que l’immortalitza, a Dant, en el fresc de Domenico di Michelino.

Ens hem hagut de conformar amb una foto de grup entre la façana de l’imponent església i el Baptisteri de San Giovanni, on va ser batejat Dant.

La façana del Duomo amb el Baptisteri de San Giovanni, en primer pla (Florència)

 

El purgatori, l’infern i el paradís, els hauré de buscar al llibre. Segons m’explica un amic italià adoptat a Catalunya i amb una memòria prodigiosa com la de Dant, hi trobaré, en definitiva, tot allò que han/hem fet, fan/em i faran/em els humans.

Per cert, Dant s’asseia a sobre d’una pedra -que tampoc hem vist- per seguir els avenços de les obres del Duomo. Un home li va preguntar:

  • A tu què t’agrada menjar?
  • Ou, va respondre ell!

Un any després l’home va retrobar Dant al mateix lloc i li va preguntar:

     – Amb què?

     – I ell va respondre: amb sal!

Busqueu la pedra per la Piazza delle Pallottole, la resta és llegenda.

La segona. La cultura sempre beu de la cultura. La nostra poesia, la nostra llengua i Occitània, sempre Occitània.

Tres, a la Divina Comèdia hi figura tot, o gairebé tot.

Quatre, alguns carrers i paisatges de la Toscana em recorden molt a Altafulla. Feia una setmana que plovia a semalades i l’aiguabarreig que corria pels carrers venia de cent pobles i, com sempre, acabava al mar. Tot acaba al mar, també l’Arno.

Passatge de la Toscana, amb vinyes i oliveres.

 

I per la resta, penseu-hi amb un bon vi -de la toscana- un tall d’Arista alla Fiorentina i un bon foc de teló de fons.

Ve de la paraula grega ‘Aristos’ (el millor). Sembla que deuria ser cap al segle XV. Uns clergues grecs van visitar Florència i els van obsequiar amb aquest plat de porc tallat molt fi i cuit amb llorer. La seva exclamació va ser ‘Arista!’ i així es va quedar.

Quan el vaig provar -a la Toscana- cuinat pels amics de l’amic italià em van dir que l’exclamació la va fer el mateix Aristòtil.

I com va dir Aristòtil en el llibre dels secrets, quan es comuniquen massa arcans de la natura i de l’art es trenca un segell celeste, i això pot ser causa de no pocs mals. El que no vol dir que no calgui revelar mai els secrets, sinó que són els savis els qui han de decidir quan i com.

A Florència en van confluir molts de savis. Tots passejant pels seus carrers m’imaginava a Galileu mirant el cel, escrutant planetes, estels i cometes. Fa poc més de 400 anys -no fa pas tant- i cal recordar que va ser com tants altres perseguit, processat i condemnat a no exercir la ciència. Les seves teories sobre el sistema i el món eren “vehementment sospitoses d’heretgia” i la Inquisició el va tancar durant anys, i els papes van prohibir les seves obres a Itàlia.

El Ponte Vecchio, un dels emblemes històrics i socials de la bella Florència.

 

A Altafulla tenim Antoni Martí i Franquès, que va determinar la proporció d’oxigen en l’aire atmosfèric. Un 21%, constant.

Si hagués nascut a Florència enlloc d’Altafulla seria una mena d’heroi nacional. Per sort, l’ICIQ va presentar fa poc la candidatura «Antoni de Martí i Franquès i Altafulla» a la Societat Catalana de Química. Ha guanyat la primera convocatòria del reconeixement d’emplaçaments històrics representatius de la química en el territori de parla catalana. O sigui, que abans d’acabar l’any Martí i Franquès serà una mica més florentí, i Altafulla una mica més toscana.