Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet
Compartir els coneixements propis hauria de ser una premissa personal de cada persona. En el meu cas ho és i per això, atès que aquestes últimes setmanes he vist gent alterada, nerviosa, histèrica, rancuniosa, plena de ràbia, desapareguda, silenciada o desinformada, escric aquest article per alguns d’ells amb la voluntat d’ajudar-los gratuïtament.
A la universitat, al primer curs de periodisme ens van ensenyar a diferenciar entre un article normal que es publica com a noticia i un article d’opinió. Quan és una noticia sempre s’ha de contrastar amb les fonts corresponents especialment per defensar el Codi Deontològic de la professió periodística que passa per, entre altres, informar de manera acurada i precisa; rectificar les informacions incorrectes; citar les fons i preservar el secret professional; o evitar el conflicte d’interessos. Destaco aquests quatre punts perquè, en aquesta subcomarca del Baix Gaià, observo mancances en aquest sentit.
El primer consell seria que els qui estan al capdavant d’entitats, ja sigui a la junta o en càrrecs de comunicació i/o xarxes socials, aprenguin que mai es pot acusar de mala praxis a ningú que escriu un article d’opinió perquè, allí, s’hi expressa un punt de vista personal amb la signatura de l’autor. No saber això és greu i, malgrat acusar i embrutar sigui gratis, la professió i la suposada dignitat ha d’anar per sobre altres coses.
El segon consell és que els responsables de comunicació i/o de xarxes socials no permetin que quan es publica quelcom polèmic i cal replicar-ho, entrin famílies senceres a posar-hi “likes” o compartir el contingut. Queda molt malament i és patètic veure en una mateixa llista de gent que ha compartit a fulano, la seva germana i el cunyat; o al fulano, la dona i la mare; o a fulano, l’amic que li riu les gràcies i els cosins d’Albacete. Ja no estem en temps d’hordes, en teoria hauríem d’haver-nos civilitzat una mica.
El tercer consell és deixar-se de mirar-se el mèlic. Si tothom del teu entorn extern -perquè els més propers hi són per a riure’t les gràcies i recordar-te que bo que ets- et diu que estàs equivocat… potser hi estàs i no passa res. El gest més humà i bonic és reconèixer l’error des de la humilitat. Rectificar és de savis. Mantenir-se ancorat i en contra de tots, és una postura “neandertalista”.
El quart és fàcil i parla de moralitat: no es pot estar a missa i repicant. No es pot entre dues aigües. No es pot estar a la part pública i a la privada. T’has d’apartar d’una, no silenciar-te o jugar a les fosques. Tot no pot ser.
I el cinquè, és tenir memòria i saber que el karma (o digues-li com vulguis) existeix. Allò que fas avui, demà se’t pot girar en contra. Per tant, apostar per la convivència i el respecte, fugir del grollerisme i ampollerismes, genera bon clima i ajuda a fer una societat més educada on les persones no deixen de parlar a les altres per conflictes que no haurien d’existir i que s’han generat per voler criticar als altres sense més i amb l’excusa que en certes ocasions i dies, tot s’hi val. Carnaval és un cop a l’any, la resta és fer el ruc per dir-ho finament.
Visca les tres C: Cultura, Comprensió i Coneixement.
