Article d’opinió de David Serra Martín
De sobte, les places de la ciutat s’omplen a la nit, les terrasses dels bars rebenten de gent aparcada al voltant de les seves taules mentre els serveis de protecció civil despleguen la seva tasca informativa i els policies municipals sancionen als infractors que no respecten la distància de seguretat. Des d’un dels balcons, una dona crida enfurismada: “Bravo, Tutto! La mascareta, per l’amor de Déu! I el tal Tutto no és un altre que jo mateix, fent equilibris amb les bosses de la brossa i la corretja lligada al meu gos Shiloh, un beagle que insisteix a posar a prova les meves habilitats de malabarista urbà. La mascareta penja d’una orella desafiant la gravetat!
Tants caps, tants barrets. Tantes persones, tantes conductes i en temps rars.
Sempre m´ha atret un model de personatge que ara ha trobat el seu sentit vital: el tenor o la soprano portaveu de les “bones conductes”. L’homínid que fa l´esforç de vigilar i de posar en evidència a tot aquell que transgredeix les normes pandemials. Però la veritat és que l’any passat no era gaire freqüent trobar-se amb aquesta mena de Pavarotti, assenyalant-te amb el dit, mentre emet un gutural crit emulant a Donald Sutherland a l’escena final de The invasion of the Body Snatchers. Això de la lírica de denúncia social és com l’oli, que amb quatre gotes fa llànties per tot arreu. Això confirma que hem vingut a aquest món a vigilar-nos els uns als altres. Entrar en la galàxia d’aquests guaites estel·lars de la norma social equival a assumir el rol de l’Aliança Rebel en un capítol de la saga de Star Wars amb l’alegria “sarsuelera” que ens caracteritza. Aquests tenors, que antuvi van ser exemple de la grisor humana de Règims gens recomanables, són ara el paradigma de l’home responsable i solidari. I n’hi ha prou amb escoltar aquests crits esbufegant al darrere del clatell perquè una allau de ressò tavernari els segueixi i siguin rebuts com a manament diví de condemna eterna.
A les xarxes socials, la revolució tecnològica que ha convertit el món en un pati de veïns, on el vulgar i el selecte es barregen, ha trobat el seu niu comunitari. Ara només ens resta alliberar una llàgrima furtiva pregant per la pervivència de veus de capçalera, individus lliures i mitjans com el que neix avui, “Altafulles”, per conviure amb la sobtada foscor vital que ens envaeix. Amb passió per la paraula viva i assilvestrada. La llàgrima sàvia que acompanya un cafè sol mentre sona “Un ballo in Maschera”. La mascareta i les seves bessones resten inertes al penjador antic. Fins aviat.
Quin gran article!