Article d’opinió de David Serra Martín
“Buenas noches, dígameee…”
Aquesta frase, com un leitmotiv que ens acompanyava en la quietud de la nit, sempre portarà l’aroma d’un café robust i la sonoritat de la veu inconfusible de Carlos Pumares. Es un conhort sentir com els astres en el firmament esdevenen testimonis silents que la seva influència perdura en la nostra galàxia cinèfila, a desgrat de la seva partida.
No sóc gaire amic dels flashback, però és obligat rememorar com vaig gaudir durant més de dues dècades dels seu mític programa “Polvo de Estrellas” en Antena 3 radio; les passejades nocturnes amb el meu gos ‘Elfo’ sempre eren amenitzades per un rondinaire Pumares que, amb la seva mordacitat i llegendari (mal)humor, contestava als oients agosarats, que s’exposaven a ser sacrificats consultant l’oracle de les ones. Ens conectava amb l’essència del cinema i convertia cada emissió de ràdio en una sala de projecció estelar, una mena de divan terapèutic on els aficionats al setè art érem convidats a la catarsi.
Pumares era molt més que un crític cinematogràfic, era un melòman consumat amb una memòria sensorial refinada. Amb ell, vaig descobrir duets màgics com el Bing Crosby i l’immortal “Satchmo”, Louis Amstrong, en “Lazy River” i molts d’altres. El seu botí de vinils, adquirits en visites a les botigues al voltant dels teatres musicals del West End londinenc, eren joies que generosament compartia amb tots nosaltres.
Seguir les seves recomanacions era garantia de submergir-se en un cinema de qualitat.A pesar de les nostres discrepàncies amb determinats films, com ara “Blade Runner” (estic convençut que, en el fons, li agradava) la seva capacitat per desafiar la corrent predominant i el seu coneixement enciclopèdic del cinema clàssic, sempre amb un toc d’ironia, era una invitació a veure més enllà de la pantalla. Carlos sempre deixava espai als seus oients, alimentant complicitats. En cada bronca, en cada estirabot o discrepància, hi havia una oportunitat d’aprendre, de riure, i sobretot, de celebrar la màgia inacabable del cinema.
Com a mestre en l’art de les ones radiofòniques, sabia com barrejar la passió pel cinema amb relats de bon vivant. Ja fos revelant-nos la seva pròpia recepta per l’arròs amb llet o narrant les visites a l’Hispania, de les germanes Paquita i Lolita Reixach,on l’escudella i carn d’olla es convertien en plats estel·lars que, de vegades, robaven protagonisme a les lluminàries del Hollywood clàssic en la Galaxia Pumares.
Cada any, els acòlits del Festival de Cine Fantàstic de Sitges esperàvem, il·lusionats, la seva arribada: qui tindria l’honor de compartir firmament d’etoiles de la seva fila en el vell Cinema Retiro, ben a prop de la seva butaca (sembla que el Festival retirarà aquesta localitat com a homenatge perpetu). Cada projecció era com una ruleta russa d’emocions, pendents de si l’obra en qüestió captivava o irritava el seu paladar cinèfil. Quan el Festival va créixer, guanyant prestigi internacional, ell mantenia el segell d’enfant terrible, un malson per un equip de premsa cada vegada més professional. Veure’l sol, amb la mirada perduda, al mig de vestíbul del Hotel Gran Sitges, recordava la figura de Jack Nicholson al punt de perdre la cordura al Hotel Overlook de “The Shining”, trasbalsat probablement pels prohibitius preus de la cafeteria.
Tinc l’esperança de que, al morir durant les dates del Festival, Pumares es manifesti cada any com una mena de “Fantasma de l’Òpera” espectral. Al temps!
El dia que ens va deixar, vaig demanar a Siri el “Stardust” de Bing Crosby, tema de capçalera del seu programa i vaig sentir l’absència de les sales fosques dels cinemes d’abans, amb els seus acomodadors, que provaven de foragitar-me a l’acabament de les pel·lícules, per la meva insistencia de seguir assegut durant els crèdits. Al pur estil Pumares…
Vaig esperar que fos la una de la matinada i em vaig preparar un cafè, mentre sonava “We’ll meet again” amb la veu de Vera Lynn al homepod del salò. Al finalitzar em vaig posar “Dos en la carretera” de Stanley Donen, ja que “2001, la odisea del espacio” hagués estat massa obvi. Qualsevol de John Ford, Hitchcock, Wilder hagués estat bé, però volia palpar en primera persona, un altre cop el desastre, la davallada de una parella enamorada, en un film perfecte en cada un dels seus apartats. Al acabar em vaig empassar els crèdits un altre i cop i vaig sentir al meu costat una veu coneguda, cridant :
¡Obra maestraaaa!
