Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
Intrigant, intel·ligent i plena de missatges amb significats amagats. “Vértigo” no és només un clàssic del mestre Hitchcock, sinó que és coneguda també com “la millor pel·lícula de la història del cinema”.
La història és simple al principi. El senyor Elster demana a un policia retirat, Scottie, que segueixi a la seva dona, perquè sospita d’ella, creu que no li diu tota la veritat de les coses que fa durant el dia. El policia, no se sent gens segur, perquè durant l’últim servei que va fer, un home va morir a causa del seu vertigen, quan intentava salvar-lo. Així, accepta la feina sense haver-se recuperat d’un trauma que el persegueix dia i nit.
Cartell de la pel·lícula “Vértigo” de 1958.
A l’inici la pel·lícula se situa en un típic thriller policial de seguiment. Desitgem que Scottie, el protagonista que James Stewart dona vida, aconsegueixi la seva missió. Se’ns creen preguntes sobre aquesta tal Madeleine, la dona qui segueix; sobre la situació, de sobte la veiem aparèixer en uns llocs, de sobte no hi és i ella tampoc recorda haver-los visitat. Es crea una intriga que manté l’espectador atent a tots els possibles detalls per conèixer la veritat sobre aquest cas tant curiós. Durant aquesta primera part de la pel·lícula ens sentim els acompanyants de Scottie, perquè tenim les mateixes pistes que ell.
Però tot canvia quan el detectiu privat salva a Madeleine d’ofegar-se al riu. En aquest moment l’actitud de Scottie canvia totalment, comença a obsessionar-se amb aquesta dona i deixa de ser l’home respectable que se’ns presentava abans. A partir d’aquest moment la història canvia radicalment en un gir de guió totalment inesperat que culmina amb la mort accidental de Madeleine caient des de dalt d’un campanar, perseguida per un Scottie obsessionat per tenir-la.
A partir d’aquest moment el personatge de Scottie ja no és de cap manera el mateix que se’ns presentava al principi. Ara veiem un home acabat que no ha aconseguit superar un primer trauma quan se li ha presentat un segon, de manera molt semblant. Una altra víctima de les alçades. El guió gira de nou quan al protagonista li sembla veure la dona que havia estimat i que havia vist morir. D’aquesta manera, torna a obsessionar-se. Però aquesta vegada és pitjor, perquè es veu un home atrapat en el que ha viscut, que no ha pogut superar cap dels dos traumes i lluita per recuperar la fantasia del passat. Tota la veritat del cas del principi es destapa en aquesta part de la història, se sap que la dona a qui seguia Scottie era una actriu contractada per l’home que encarrega que la segueixi. Era tot un pla per assassinar a la verdadera dona del senyor Elster.
No obstant això, Scottie pretén recuperar el seu amor perdut i intenta recrear aquella Madeleine que se li va escapar de les mans. Així que la última part de la pel·lícula ens mostra la part més irracional del protagonista, totalment perdut i cegat per la idea de recuperar allò que ha perdut a qualsevol cost, transvasant la realitat per recuperar la seva fantasia.
Tot el conjunt de la història, aparentment clàssica al principi, està plena de missatges amb segons significats i amb lectures psicològiques. És una reflexió sobre els desitjos, els traumes i les fantasies del passat.
El protagonista s’enamora d’una dona, en un principi, que ja està casada. Li importa ben poc que el seu marit sigui qui l’ha contractat. Després, quan es destapa tota la veritat, el protagonista segueix obsessionat amb aquella dona, inclòs quan sap que era una actriu i tot havia sigut una mentida. El personatge segueix els seus desitjos, sense pensar racionalment. A més, quan intenta recuperar allò que havia perdut fent vestir a l’actriu exactament igual que Madeleine, no està enamorat de la dona, sinó de la figura i la part superficial d’ella, perquè l’únic que li importa és que tingui exactament el mateix aspecte. D’aquesta manera el que Hitchcock ens transmet és que els homes estan enamorats de l’ideal de la dona, no de les dones com elles mateixes. L’amiga de Scottie, Midge, és qui l’ajuda i li dona consell durant gairebé tot el film i es nota l’interès que té ella en ell, però no es corresponen, Scottie té ambició “d’alguna cosa millor”. Així el protagonista prefereix viure en una fantasia irreal complicada que acceptar la realitat que té davant, fàcil.
D’altra banda, la segona Madeleine, Judy, accepta ser “la joguina” de Scottie i accedeix a fer tot el que ell demana, perquè li correspon i també vol recuperar, en part, aquella fantasia que havien viscut temps enrere. Però, a quin preu? No en va és la monja, pura, qui resol la pel·lícula en un final rodó.
Estrenada el 1958, “Vértigo” és una obra cinematogràfica indispensable, no només el guió és rodó, sinó que la forma amb la què Hitchcock li dona forma és mereixedor del títol de la “millor pel·lícula de la història del cinema”.
