Coses a fer durant la pandèmia (2)

⏱ 10 min.

Article d’opinió d’Agustí Martí Estrada

2.-  Escoltar, en calma,  sense preses, el darrer disc de Bob Dylan “Rough and Rowdy ways.”

Walt Whitman té un poema d’una bellesa sublim:

Do I contradict myself?
Very well then, I contradict myself,
(I am large, I contain multitudes.)

Es podria traduir, si això fos possible, com:

Em contradic? Molt bé llavors, em contradic, (Soc immens, continc multituds)

Bob Dylan, pren una frase del poema número 51, “I contain multitudes”, pel títol d´una de les cançons del seu darrer àlbum. És un vers del poemari  Song of myself . En ell, el poeta fa un cant a la vida i a la llibertat, en una mena de panteisme on som part d´un tot universal. És un passeig sobre el seu pensament, la seva filosofia de la vida i, sobretot de la seva experiència vital; el sentir l´herba sota els peus, la llum sobre la terra mullada, l´aire sota la tempesta, les corrents d´aigua dels oceans. Se sent part de tota la humanitat, de tos els pensaments, de totes les religions. Com va dir Sartre anys després, res no l’és aliè, però en un sentit de goig Universal, de comunió pànica.

Sembla que  Bob Dylan no se´n amaga de fer el mateix en el seu darrer treball. Un passeig pel seu pensament, pel seu temps, per records i vivències, en un monumental cant a la vida i sobretot el viure-la amb lucidesa i, prenent les paraules de Whitman, acceptant totes les contradiccions en que estem submergits. És molt fàcil cantar a les certituds, a allò que una gran part de la gent creu i vol que li confirmin. És molt més difícil exposar-te nu, mostrant tots els dubtes, totes les limitacions, totes les contradiccions.

En aquest monumental esforç, fa un repàs caòtic, com sempre en les seves lletres, amb imatges que es van superposant, com en un calidoscopi, per crear representacions amb mil cares, on podem trobar de tot, personatges històrics, musics, polítics, amors perduts, gent del carrer, taxistes, cambrers. Sobretot els marginats, els oblidats, l´home ordinari. Aquells que la justícia els ha fallat. Gent perduda en camins  sense fi, viatjant cap a cap lloc en particular. Perduts en deserts de sorra rosa, en infectes motels de carretera, en pobles del mig oest dels que ningú n´ha sentit parlar mai. Aquest és el seu món, el dels perdedors, gent que no té res a perdre, res a guanyar. Paries de la Terra en el que ell se sent identificat no només per un sentiment de solidaritat sinó com a contraposició d´allò que ell vol denunciar: el poder corrupte, l’abús dels poderosos, la mediocritat i la mentida.

De sempre, quan Dylan composa les seves cançons no ho fa mai d´una manera lineal. Va creant histories paral·leles, projectant imatges divergents, flashos de paraules que creen un impacte visual i sonor al voltant d´una multitud d´idees que semblen no portar a cap lloc. Finalment, a traves d´una el·lipsis continuada, arribem allí on nosaltres mateixos podem arribar. Ell ens deixa les portes obertes per donar sentit i projecció a les seves cançons. No li pregunteu què vol dir, està a la cançó.

Però  anem enrere un anys. El tretze d´octubre de l´any dos mil setze, Sara Danius, secretaria de la Acadèmia Sueca va anunciar amb cara de total astorament la concessió del premi Nobel de Literatura a Bob Dylan. Jo no em vaig sorprendre en absolut. Es podria dir que ho esperava. Poc temps desprès, en presentar el meu llibre “Las Diosas Transparentes” al cafè Niko de Tarragona vaig reivindicar la figura de Bob Dylan i ho torno a fer en les memòries del Faristol. Robert Zimmerman, un jove cantautor de Minessota, arriba als anys seixanta al centre de la contracultura americana, el Village de Nova York i es transforma en Bob Dylan, crea un personatge. A partir d´aquell moment, com una crisalida, a cada etapa de la seva vida es reinventa: Primer cantant de Folk, després de blues, de protesta. Més endavant, es lliura a forces irracionals que mamen de Rimbaud, de Kerouak, dels Surrealistes, del Talmud i de La Bíblia, en la seva etapa cristiana. Fins arribar a l´home lúcid que, semblant estar per sobre de tot, és capaç de traçar una mónumental epopeia de la humanitat, del seu esdevenir i de la seva redempció en la música.

En aquest últim treball, reagrupa tots aquests personatges, aquestes veus, fruit de la seva vida, en una sola. En una magnífica simfonia coral recupera el poeta del carrer, i ens parla de tot i de tothom. Reprèn l´anima d´aquest país que tan ha criticat i li dóna veu i vida pròpia. Assumint totes les seves contradiccions en la grandesa i la misèria.

En la cançó inicial: Murder most foul, (el crim més infame), comença descrivint l´assassinat de John Kennedy. És una epopeia de més de setze minuts on fa un repàs de tota la grandesa del país a través dels seus músics populars. El títol també l´agafa prestat de Shakespeare. Hamlet, parlant de l´assassinat del Rei en mans del seu germà, Claudi,   diu que és el crim més infame. L’esperit del pare demana a Hamlet que dugui a terme una revenja. Com en la obra de teatre, finalment és l´esperit qui parla. Ja no és Dylan sinó l´anima del poble americà, la veu de l´assassí, la veu dels que ho varen presenciar, la veu consternada dels que ho varen patir.

https://www.youtube.com/watch?v=Rkr6TVnGtAM

Davant del fet monstruós de la mort del seu president, que en molta part de la població americana representava tots els valors dels que tenien fe en el seu país, reivindica la superació del trauma a través de la cançó, que és la forma moderna de la mitologia clàssica. Però no és la música més propera actualment, la del rock and roll, sinó que va a les arrels, al folk i blues més primitiu, al jazz i el soul. Durant aquests setze minuts va desgranant el nom de tots els cantants que escoltava de petit a la radio. I ho fa demanant al més famós locutor de radio, un tal Wolfman que emetia des de la frontera mexicana, que posi les cançons que ell, de petit, escoltava enganxat a la radio de casa. Perquè és en la música en aquelles nits, de nen, sol a la cambra, que Dylan descobreix l´esperit del poble americà, la seva identitat. Tots aquells personatges dels cantants de blues i country, gent marginada, pobre, solitària, perduda en les immensitats de les gran extensions  del món rural, però sempre reivindicat una perduda dignitat com a homes lliures. Ara ell els hi torna a donar veu en la seva cançó.

A la segona cançó “False Prophet” torna de nou a fer una declaració d´intencions: Ha obert el seu cor al món i el món li ha entrat dins (I opened my heart to the world and the world came in) En la seva vida, en les seves cançons no ha sigut, ni ha volgut, ser un Profeta, que per ell sense pal·liatius ha de ser fals, no ha volgut donar lliçons, proposar vides alternatives o donar exemple. Simplement ha intentat ser honest amb si mateix, contemplar la vida tal com és, amb les seves contradiccions, les seves misèries i injustícies i intentar donar una imatge fidedigna i clara, i en això posar l´accent molt clarament, estar fora del món dels poderosos, dels que només cerquen la riquesa i el diner. Ha sigut enemic de la traïció i la baralla (I¨m the enemy of treason, a enemy of strife) Ho fa des d’una posició sense pretensions ni arrogància però també sense falsa modèstia (I´m second to none) i des de la única posició possible per fer-ho: la soledat (I go where only the lonely can go). És conscient de com de fàcil és enganyar, manipular a la gent amb falses promeses, amb falsos móns imaginaris, amb mites i creences buides de sentit. Però ell en el fons sempre cerca la veritat i ser honest amb si mateix. Per això no es vol mostrar com a exemple, com a guia com a redemptor.

Potser la cançó més aconseguida, la que te més força per el seu mestratge en crear una atmosfera totalment suggeridora, de misteri, amb una intensitat que ens pren a cada paraula, a cada frase, és Key West. Potser també la més fosca, la més difícil de interpretar. Plena de metàfores, d’imatges el·líptiques, de situacions aparentment sense sentit però d´una sensualitat intensíssima, mentre crea una atmosfera de laxitud i benestar profund. Utilitza frases d’altres cançons i de seves pròpies i de la bíblia i el Talmud. A diferencia de la primera cançó que hem comentat, és un recorregut per a un món de records i de situacions però no del món exterior, sinó del seu propi. El subtítol de la cançó és Philosopher Pirate, (Pirata Filòsof).  Això ens dona una pista sobre el que vol transmetre. Ell és un capità pirata, cercant a través de la seva vida, que desglossa en la cançó, sentits quan està arribant al final. Perquè Key West és la zona més al sud est d´Amèrica. El punt més septentrional, un paradís a Florida, on van molts jubilats d´alt poder adquisitiu a passar els seus últims dies. El mapa del tresor que ens fa cercar amb ell, són els seus records, les imatges que ens regala perquè descobrim potser la seva, la nostra realitat espiritual, en la innocència i la puresa, davant del misteri de la mort que ja s´està apropant. La cançó és un himne, una plegaria plena de versos bíblics en un viatge que és un catàleg de la condició humana. Ell es retrata com un ésser solitari en un espai màgic ple de plantes tropicals de records de la infantesa escoltant a la radio la música que sempre ha estat dins la seves cançons, acompanyat solament de la poca gent important en la seva vida, Kerouak, Ginsberg i d´altres que no anomena però que podem endevinar com Lennon o Van Morrison. Finalment sembla que arriba a la conclusió que només allí i trobem consol, Kew West, un món que hem creat nosaltres mateixos renunciant a allò superficial, a la banalitat i la mentida. Només així en aquest món, on l´important és la lucidesa i la honestedat amb un mateix, podrem trobar la immortalitat.

Encara que penso que escoltant a Bob Dylan, com ell sempre ens recorda ens les seves poques declaracions, allò important no és cercar significats i missatges ocults, sinó deixar-se portar per la força de la música, aquest petit misteri que en acompanya sempre, i la força de les imatges que ens transmeten les seves lletres. Per això potser a la portada del disc es veu una gent ballant davant d´una juke box. La seva vida ha sigut escoltar de petit cançons a la radio i després, un no parar de crear les seves pròpies. No ho ha deixat de fer mai amb una constància i una dedicació encomiables.

Com ja he recordat, dins el món imaginatiu de les cançons de Bob Dylan hi ha milions de possibilitats per ser interpretades. És una deliberada forma d’expressar allò inexpressable, els misteris de la realitat en que vivim a diari, la complexitat del que ens envolta. Una de les frases més misterioses de la cançó és quan, ja cap al final, diu que als dotze anys el van obligar a casar-se amb una prostituta. Difícil de creure fins i tot com a metàfora. Sembla que és una al·lusió a la seva condició de jueu que, als dotze anys va haver de fer la tradicional “mitzvah” el ritu d’iniciació, ja com a adult, a la comunitat jueva i per tant l’inici de la responsabilitat davant la societat. Ell no va triar aquell fet, va ser forçat, però no en renega. Dóna per suposat que es van separar però que encara són amics. Això dóna peu a la interpretació religiosa dels poemes. Hi ha moltes al·lusions a la Bíblia, on profetes són obligats a esposar prostitutes com a càstig i penitencia. En la vida de Dylan, i de tots, hi ha moltes situacions que no triem, que ens són imposades. La seva denuncia és una manera potser de demanar comptes a aquest Déu cruel i impositiu, a una realitat que no podem controlar o una manera d´acceptar el destí i de cercar l’absolució. Key West potser és el paradís que la religió ens promet. Ell ni ho accepta ni ho nega: “Jugo a les dues bandes contra el centre, intentant captar la senyal de la radio pirata.”

Per tot el que hem dit fins ara, sembla que un dels temés més predominants en les seves cançons, l´amor i com descriu prolíficament totes les seves  relacions amb les dones, de l’amor incondicional a l’odi, del menyspreu al despit, de la sensació de privació i abandonament al de goig immens, sembla que ho ha deixat a banda. Tot allò que ha nodrit desenes de cançons ja no ho trobem a enlloc. Potser ja ha arribat a un moment d´acceptació, d´estar per sobre d´aquest impuls que durant anys va ser el motor de les seves experiències. Potser, desenganyat, no vol parlar de memòries humiliants, de desenganys, penalitats i misèries, perquè hi ha un regust amarg en algunes de les seves darreres anteriors cançons, com si l´amor i l´amistat l’haguessin decebut. no han tingut cabuda en la seva vida els darrers anys. Però en canvi, hi ha una declaració d´amor abstracte, incondicional, absolut. És en un altra de les cançons, “I’ve made up my mind to give myself to you” (Estic decidit a donar-me a tu mateix), un amor a tots i a tothom sense demanar res a canvi. Un cant a l´amor per si mateix. Un altre tema recurrent en moltes cançons de Dylan i per tant també en aquestes, és la lluita permanent entre el destí i la llibertat personal. Entre tot allò que li ha sigut imposat: la situació social, la religió, les persones que ha conegut i les dones de les que s´ha enamorat i amb les que ha tingut una relació i la seva recerca personal de llibertat per cercar una veritat que se li escapa en tot moment i que intenta atrapar en les seves cançons. Com un heroi grec lluita contra un destí absurd i cruel i que imposa una realitat que se li escapa i s’enfronta als Déus, especialment al despòtic i cruel Déu dels Jueus, per demanar-li explicacions. Molts troben, a partir del moment  de l’aparició del disc “Slow train coming” on declara la seva conversió al cristianisme, un significat religiós a totes les seves cançons. Crec que no és així. Utilitza, això si, cada vegada més símbols i expressions trets de la Bíblia, però continua amb el seu particular camí que tot ho vol acaparar.

Potser finalment tot és un joc. Potser vol demostrar que l’única sortida a una realitat que se´ns escapa s l´oblit, un oblit que passa per només recordar allò que per a nosaltres té sentit, escoltant la realitat a traves d´una radio pirata en un lloc encantat que hem imaginat, molt a prop del paradís que, de petits, ens havien promès els falsos profetes. De crear un paradís propi, com desenvolupa en una altra de les cançons, “Mother of Muses” Mare de les muses, on li demana a la musa la inspiració, que canti per ell sobre l´amor i la vida, sobre les muntanyes i el mar, sobre la gloria i la dignitat. Tornem a l’únic que sembla interessar a Dylan: el món personal de les seves creacions i finalment tornar a la infantessa, a la visió pura innocent de la vida, potser en un viatge de tornada a ella, com en l´escena final de la pel·lícula d’Orson Wells, Citizen Kane, on el protagonista , inspirat en el milionari Howard Hugues, només recorda de la seva vida el trineu amb el que jugava de petit a la neu.