2 min.

Article d’opinió de Jordi Bertran Luengo

No descobrim res si afirmem que la covid-19 ha afectat molt negativament la cultura. Per a l’Estat i la Generalitat no ha merescut la consideració de servei indispensable. En el cas català, encara és més trist perquè, mancats d’altres estructures de què gaudeixen els estats, és un actiu molt important. Ens connecta amb la història i és una eina clara per afermar i exterioritzar el llegat patrimonial atresorat des de la fundació medieval com a nació.

No vaig dubtar que l’Estat francès no deixaria caure el Tour, malgrat que la televisió ha evidenciat que ni els 218 corredors ni els espectadors mantenien distàncies socials. En canvi, em va decebre que el nostre Govern no mogués un sol dit per buscar alternatives de treball per a manifestacions declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, com la Patum de Berga, les falles del Pirineu o els castells. La conselleria de la cessada Maria Àngels Villalonga ha tingut una manca de mires plurals i una preocupant desconnexió amb amplis sectors culturals.

Els espais culturals buits han estat una imatge trista els darrers mesos.

Alhora, el paper del PROCICAT –la protecció civil catalana– envers a la cultura generà que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, hagués de defensar la seguretat d’un festival com el Grec que, amb mesures preventives superiors a les del transport públic, ha estat mascaró de proa de l’espectacle en viu. Altres festivals privats també han estat baluards de resistència davant la incomprensió de les autoritats reguladores. El Cruïlla a Barcelona ha exhibit imaginació per reconvertir-se, amb idees genials com els concerts al Camp Nou.

Sortosament altres certàmens del territori també han plantat cara. A les comarques gironines, per exemple, el de la Porta Ferrada –amb lideratge de The Project– va canviar una escena d’alt voltatge internacional per una altra més nostrada però ben suggerent, reduir aforament i exhibir mesures anticontagi. A les tarragonines reeixien projectes públics més casolans i de formats més reduïts com l’Altacústic d’Altafulla o els cicles EnViu i Juliol Circense al claustre del Carme de Valls, i privats com el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, de noves dramatúrgies.

Temporada Alta de Girona seguirà aquesta estela de no plegar veles davant l’adversitat amb un cartell ambiciós. Fires artístiques com el Mercat de Música de Vic, nodrides de la retroalimentació entre artistes i programadors, han presentat una opció híbrida entre la fórmula presencial i l’on line. De fet, encara en confinament, municipis petits com Cabrils –Maresme– havien optat per l’streaming per no renunciar a la cartellera de concerts ni al seu caràcter popular per la Festa Major. Però les festes patrimonials són figues d’una altra… columna.