El David, ja va fer un primer documental sobre la pandèmia a Altafulla i un segon, sobre el sexe a la tercera edat.
Entrevista realizada por Òscar Ramírez Dolcet
La memòria oral, que ens permet absorbir el llegat mental de les persones més grans a través dels records de les seves vivències, és imprescindible conservar-la. Sigui a través d’un llibre, gravacions de veu o audiovisuals, no es poden perdre les històries d’unes generacions que ens queden lluny i se’ns apropen quan parlem amb elles.
El videògraf altafullenc David Arasa presentarà el proper diumenge, 30 de juliol, el documental “Històries velles belles” on els protagonistes són un grup de persones grans que recorden els seus temps de joventut i maduresa, fent una mirada enrere quasi centenària que sorprendrà a l’espectador i especialment als altafullencs i altafullenques de soca-rel. La sala polivalent de la Violeta serà l’escenari, a les 19.30h, de la posada en escena d’un document audiovisual ple de bellesa, necessari per entendre com ha evolucionat Altafulla les últimes set o vuit dècades.
Amb ell, amb el David, conversem a fons per saber-ne tots els detalls.
David, quin es l’embrió d’aquest documental? Com sorgeix la idea de fer “Històries velles belles”?
Jo ja havia fet un documental quan la pandèmia aquí, a Altafulla. Posteriorment vaig fer un segon documental, en aquest cas sobre sexe a la tercera edat i amb l’assessorament d’un metge d’aquí i, arran d’aquest fet, se’m va obrir una mica la curiositat de fer aquest tercer documental. Ho vaig parlar amb bastantes persones grans i a partir d’aquí ja vaig tirar endavant.
Quin ha estat el procés de creació?
Realment va tenir lloc ja fa un any i mig, de manera que gran part ja estava enllestida. Recordo que en el moment de fer les entrevistes, tothom anava amb mascaretes i se les anava traient en el moment de fer la gravació. Les primeres entrevistes les vaig fer al Centre d’Estudis Altafullencs, que em van cedir el seu local, i les altres vaig fer-les a les cases particulars dels entrevistats i entrevistades.
Un cop més, la veu de l’experiència, de la gent d’una edat avançada, és la que permet generar un document únic com aquest?
El fet d’entrevistar a gent gran et permet que perduri una miqueta tot el que seria aquesta història viva que encara queda. Perquè, precisament, al documental hi ha algunes persones que surten i que ja han mort. Aquest, per tant, seria un llegat i homenatge a tota aquesta gent que té aquestes històries que la gent jove no coneixem i que, si no hi posem remei i ho plasmem d’alguna manera, acabaran perdent-se.
De quins temes han parlat? Quins temes toca el documental?
El documental és molt coral i fa un repàs de quasi els darrers cent anys. Parla, per exemple, del moment en què Franco o el “Il Duce” per aquí, per la carretera, camí del front de l’Ebre. Recorda els primers turistes, els esquellots, quan va tocar la loteria, una boda mig reial, quan va venir la Carmen Polo i en Dominguin o de la primera dona policia (que va ser la Imma). També explica com els nois i noies fa 50 o 70 anys, com es donaven “carbasses” quan un d’ells li deia que “no” a l’altre; o com funcionaven les escoles en aquells anys.
En definitiva, recull una mica globalment la història d’Altafulla. De fet, teníem moltíssimes més histories que no he pogut posar perquè ha hagut d’escurçar-ho. Pensa que el primera tall durava una hora i quaranta minuts i el vaig escurçar a una hora. Per tant, he hagut de deixar moltes coses per a un proper documental.
Però vaja, hi ha una mica de tot. Té un apartat sobre Martí Royo, un altre sobre l’alcalde Pijuan, un dedicat a les bruixes, un al contraban… es toquen bastants temes diferents.
Imatge del cartell de la presentació del documental.
Parla’ns dels moments especials de la gravació? Quin és l’anecdotari del procés?
Els més especials poden ser aquells en que alguna de les persones entrevistades s’emocionen explicant les seves vivències. Sempre dic que la gent gran amb bon humor i esperit és genial, i aquí me n’hi he trobat força, amb ganes d’explicar moltes coses malgrat no hagi pogut treure tot el suc perquè realment són històries increïbles.
Què aprendrà l’espectador que vegi “Històries velles belles”? Quina descoberta creus que farà?
Quan vegi aquest documental, crec que com la majoria de persones a les quals els hi ensenyat, l’espectador descobrirà moltes coses que no sabia del poble. Perquè, m’he adonat que la generació dels 60 en endavant desconeixen moltes d’aquestes coses. Per tant, descobriran històries del poble que no saben dels seus avis, bàsicament, i moltes d’elles que fins i tot els sorprendran perquè hi ha algunes coses bastant divertides.
Realment hi ha moltes coses que els altafullencs i altafullenques més joves desconeixen de l’Altafulla que van viure els protagonistes del documental?
Els joves, realment, jo crec que n’hi s’imaginen com era la vida fa 70, 80 anys. Desconeixen com era el poble, la manera de relacionar-se dels joves d’aquella època, com eren els esquellots, com era la època de Franco, aquí al poble, i com ho vivien els nens. Realment, per als joves és difícil d’imaginar.
Crec que aquesta visió, des del documental, possiblement a aquesta gent els hi donarà com a mínim una pinzellada. Jo, per exemple, he fet un test amb les meves filles, que tenen 9 i 11 anys, i els hi ha agradat veure el documental perquè els hi agrada escoltar aquestes històries.
Pensant en l’àmbit de les vivències que has recollit, què consideres que és el principal que s’ha perdut i allò que sortosament ha perdurat al municipi?
Hi ha moltes coses que s’han perdut, per exemple els esquellots, o també hi ha una apartat que parla d’una senyora que és de la Tona, que va ser la última ploranera del poble. A aquesta senyora la contractaven pels enterraments, per plorar. Evidentment, aquestes coses s’han perdut, però hem evolucionat i jo penso que hem evolucionat a bé.
Fins a quin punt consideres important aquest tipus de documentals per a possibilitar tenir una bona memòria històrica escrita i audiovisual?
Crec que és important que hi hagi documentals com aquests, o gent que recull la història del poble com són els centres d’estudis, perquè de fet és l’única manera de preservar aquestes èpoques passades i les seves vivències. Perquè, tot això, se’n va amb la gent.
I parlo dels centres d’estudis perquè realment, el d’Altafulla és el qui m’ha donat més informació, perquè en té moltíssima, sobre la història del poble, ja sigui la viva com aquella passada. De fet, aprofito aquest moment per dir a qui tingui fotos o documents que pugui aportar al Centre d’Estudis Altafullencs, que les cedeixin perquè ells estaran encantats ja que els hi va molt bé disposar de més informació.
Sovint la seva presència a documentals és recurrent però, no creus que caldria donar-los més rellevància a aquestes persones?
Sí que és un fet recorrent anar cap a la gent gran per parlar d’aquests temes, i és cert que els tenim una mica oblidats, però jo trenco la llança a favor d’ells perquè realment són increïbles. No hi ha res millor que un iaio amb el cap ben endreçat i amb bon humor, això és genial. Ho recomano a tothom que pugui parlar amb gent gran que li pugui explicar històries.
Imagino que, atès que hi ha algunes persones que hi surten i ja no són vives, serà un moment emotiu per a tu el de la presentació. Què en penses ara, fent mirada enrere?
Ara mateix, mirant enrere, penso que és una llàstima que no hagi fet més entrevistes i creat una mena de capítols. Perquè, realment, ara que vaig explicant-li a la gent allò que podran veure al documental, hi ha moltes persones que m’expliquen històries i em recorden que podria haver parlat d’altres temes que, pel que sigui, no hi són o es toquen més refiló. Malauradament el documental ja està fet, però no descarto una una segona part perquè hi ha material.
Per tant, has pensat en donar-li continuïtat?
No descarto ni una segona ni una tercera part. No descarto res. Perquè històries per explicar n’hi ha. Tot i que no soc historiador, soc Filmmaker o videògraf. Però vaja, que aquí n’hi ha per sucar-hi. Si estires una mica, aquí hi ha històries de les bones i molt divertides.
Presentació del documental “Històries velles belles”
Diumenge 30 de juliol, 19.30h, a la Violeta.
