7 min.

Article d’opinió d’Agustí Martí Estrada

Aquesta coneguda frase d´uns versos d’Horaci, ha estat utilitzada molt sovint per polítics i líders de tota mena per justificar, i fins i tot lloar, el morir en defensa de la pàtria: Dolç i honrós es morir per la pàtria.

L´he retrobada casualment fent una tria de llibres ara que, amb la pandèmia, he tingut temps i he pogut reorganitzar part de la meva biblioteca per fer una paradeta al Faristol per Sant Jordi i mostrar algunes joies que conservo amb cura.

El llibre és una col·lecció de poemes de Wilfred Owen, un poeta anglès que va escriure tota la seva obra durant la primera guerra mundial, des del front, o en un hospital de campanya on es recuperava de les ferides rebudes al camp de batalla.

L´onze de novembre de 1918, mentre a tots els pobles i ciutats de la Gran Bretanya repicaven les campanes per a celebrar l´armistici i el fi de la guerra, la mare del poeta rebia una carta on li anunciaven la mort del seu fill a causa d´un un tret en l´ultima batalla de la guerra al Nord de França, tot just una setmana abans. Nomes tenia vint i cinc anys i, en tan poc temps, havia estat capaç d’escriure els versos mes lúcids, punyents i reivindicatius contra l´absurd d´enviar els joves d´una nació a lluitar i potser morir per uns ideals que quasi sempre tenen la seva raó de ser en interessos econòmics i de poder.

El llibre me´l va regalar fa mes de quaranta anys un vell trotskista anglès. Era el pare d´un dels meus alumnes, un tal Adam Stuart, que estava passant uns mals moments i havia intentat suïcidar-se diverses vegades. Era un estudiant molt brillant. Un d´aquells essers innocents, molt tímid i introvertit, que no encaixava en una societat tan competitiva i cruel. Els seus assajos tenien una profunditat i una riquesa de llenguatge tan especial que el cap d´estudis els volia publicar en una revista literària. L´Adam va estar vivint amb mi una temporada i vam establir una amistat a base de llargues nits de converses en que intentava persuadir-lo de que els seus pensaments suïcides no tenien sentit, dient-li que tenia un futur brillant davant d´ell. Però ho va intentar de nou prenent-se totes les pastilles que li havien donat al hospital per tractar una suposada depressió. En vista de que no aconseguia animar-lo vaig trucar al seu pare perquè vingués a veure´l. En pocs dies va aparèixer – vivien a la costa est d’Anglaterra: East Anglia- .

Va resultar una persona encantadora, intel·ligent, alegre i d´una conversa extremadament rica, tot el contrari del seu fill. Em va parlar de les seves vivències de la guerra on va servir en una petita població del Nord de França. Ho recordava amb horror, com una inútil experiència. Sabia que havia publicat alguns llibres de poesia i li vaig demanar consells sobre quins eren els poetes que considerava mes interesants en els darrers anys en llengua anglesa. Sense pensar-ho em va recomanar Owen. No només perquè havia sabut transmetre l´horror de la guerra sinó per la forma en que ho va fer amb una riquesa d´imatges i de llenguatge, extraordinari, fora de lo comú. Tenia una relació difícil amb el seu fill a qui no entenia. També em va confessar que la mare de l´Adam no havia pogut venir perquè vivia reclosa en una part aïllada de la casa, en un estat permanent d’embriaguesa i depressió, i quasi no es parlaven.

 El llibre és una joia perquè està editat poc temps desprès d´haver-se publicat per primer cop, un parell d´anys després de la mort de l´autor. Es quasi una primera edició. Li vaig agrair el regal però la veritat és que no vaig saber apreciar en aquell moment la força i la bellesa moral d´aquells poemes. Ara, amb l experiència i el temps, m´he pogut endinsar en aquest laberint de frases que produeixen imatges d´una duresa esfereïdora, d´un bellesa torbadora, en un llenguatge tan ric i poderós que aconsegueix fer sentir l’abisme, penetrar en tot l´horror del moment en que joves soldats, innocents, morts de por, ensangonats, sense sabates, entre el fang i la sang veuen com cauen els obusos, com les bales xisclen tan a prop com en un somni macabre, un malson que els fa caminar com autòmats cap a la mort.

En els últims versos dona un consell als qui provoquen les guerres:

“Si fossis capaç d´escoltar a cada sacsejada, la sang brollant dels pulmons corromputs amb espuma amargant, com el pus de la vil incurable nafra en llengües innocents, amic meu, no els diries amb tant d´entusiasme a nens ardents d’alguna glòria desesperada, la vella mentida:

Dulce et decòrum est pro patria mori.”

És una traducció meva -és difícil trobar traduccions d’Owen en català o castellà- i, com totes les de poesia, incapaç de transmetre la potencia de les imatges en l´idioma en que fou escrita, però dona una idea de la capacitat del poeta de fer-nos entrar en l´horror.

És extraordinari la capacitat d´un jove de vint i pocs anys d´expressar tanta desolació sense caure en exageracions, judicis de valor o atacs personals, senzillament descriu el què va veure, el què va sentir d´una manera honesta i directa. Una mica com les memòries de Primo Levi “Si questo é un uomo” en què descriu els horrors dels camps de concentració alemanys sense caure en el dramatisme ni la denuncia, simplement descrivint el dia a dia, la lluita per sobreviure, per aconseguir un tros de pa, unes sabates sense forats per caminar sobre la neu, un moment d’intimitat.

Un altre poema d´una visió absolutament descarnada és La paràbola del vell i el jove. En ella descriu la Historia terrible de la Bíblia en que Déu ordena a Abraham que sacrifiqui el seu fill Isaac en ofrena. Sabem que finalment un Àngel apareix amb un moltó per que el sacrifiqui en el seu lloc. Però en el poema d’Owen, Abraham no obeeix i mata el seu fill i amb ell la meitat de la llavor d´Europa, la joventut, d´un en un. I és que Owen compren que tota la mitologia de la cultura occidental està basada en el sacrifici. Des de la mort de Crist oferint-se en ofrena per salvar la humanitat fins a tants i tants cants a la gloria de morir en combat per la pàtria, per la religió o per una idea. Cóm, sinó, enviar a generacions senceres de joves a la mort? Cóm, sinó, explicar a una mare que ha perdut al seu fill que ha estat en va? El sacrifici purificador és la pedra on es construeix l´edifici de la mort per una idea. La idea del martiri està en els fons de la religió basada en la fe.

Leonard Cohen segurament va llegir aquest poema abans d´escriure la seva cançó Story of Isaac. La historia és la mateixa. Abraham ha tingut una visió divina i prepara tot el necessari per sacrificar el seu fill en un altar. Cohen també ens avisa: “Tu que encara aixeques altars per sacrificar els teus infants: atura’t!. Saps que ja no hi ha visions divines ni el dimoni t´ha temptat. Em parles de germanor, però d´acord a quin pla?”

Georges Brassens també va ser molt criticat per l´esquerra revolucionaria dels anys setanta quan va escriure la cançó. “Mourir pour les idées” en la que confessava que ho sentia molt però que ell no estava disposat a morir per una idea i en tot cas fora d´una mort lenta. Diu als predicadors del martiri dels demés que molt bé, que els cedeix l´honor i que ho facin ells primer. I com les idees són canviants si és d´una mort lenta en un anys hauran canviat i ja no serà necessari.

La meva generació i posteriors, els que vam néixer després d’acabada la segona guerra mundial, hem tingut la gran sort, l’immens privilegi de ser la primera en la història d´Europa de no haver participat en una guerra. Hem viscut un temps extraordinari de pau i de progrés on, tot i les terribles injustícies i les immenses diferencies econòmiques de classes, tothom té garantides unes mínimes condicions de vida digna.

És per això que jo, com el poeta, aconsellaria a tots aquests que entonen crits de pacifica conflagració, que generen odis atàvics, que somnien en confrontacions en nom de pàtries només en la seva imaginació, que s´ho pensin dues vegades abans d´entonar crits de guerra, de generar odis, de crear enemics imaginaris. La llavor de l´odi pren molt fàcilment i en poc temps pot provocar un estat general de violència, primer només verbal, més endavant física, que ningú pot aturar. Perquè, finalment, els qui patiran les conseqüències seran els joves. Els de sempre, el creadors de focs i tempestes, seguiran en els seus llocs de privilegi apostant pel bàndol guanyador sigui quin sigui.

No vaig saber mai més res del vell trotskista anglès. Tampoc de l´Adam que va abandonar els estudis i va desaparèixer sense deixar rastre. Fa uns anys vaig rebre un misteriós correu electrònic signat per Donald Fagen. Em deia una sèrie de detalls molt desagradables recordant temps passats. No vaig entendre el significat i quasi ho vaig oblidar quan, de sobte, vaig recordar que Donald Fagen era el cantant pianista i compositor d´una banda mítica dels anys setanta: Steely Dan i que precisament, no només era la banda favorita de l’Adam, sinó que estava totalment obsessionat per les lletres de les seves cançons, eren com la seva Bíblia.

Tot era clar. L’Adam havia utilitzat el nom del seu compositor favorit per enviar-me un enigmàtic missatge que jo suposadament devia endevinar. Li vaig contestar dient-li que m’agradaria molt seguir en contacte amb ell i interessant-me per la seva situació, però no va respondre. Un amic comú em va dir que li semblava haver-lo vist assegut al terra de les escales del Wills Memorial Bulding, l´edifici del rectorat, brut, vestit amb rampoines, demanant caritat com un vagabund, com sortit d´un dels versos de Owen, com víctima propiciatòria d´una societat corrompuda, incapaç de acceptar ànimes innocents, màrtir d´una idea impossible en un món imaginat.

 

Per acabar, aquest és el poema original d’Horaci.

 

Dulce et decòrum est pro patria mori:

Mors et fugacem persequitur

Virum nec parcit imbellis

Iuventae poplitibus timidove tergo

 

Que vindria a dir:

 

DOLÇ I HONRÓS ÉS MORIR PER LA PÀTRIA:

la mort persegueix l’home que fuig

i no perdona una joventut covard

ni els genolls ni la temorosa esquena.