Dune vs Dune

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

Primer coneguda per ser un desastre, després, convertida en una pel·lícula de culte, Dune ha tornat als cinemes. Aquesta vegada ho ha fet amb grandesa i esplendor, amb actors de l’star System del moment i amb ganes de trencar amb la maledicció que sembla portar aquesta història.

Cartell de la primera pel·lícula Dune, de 1984.

Per posar-nos en context, la història de Dune neix del llibre homònim de Frank Herbert publicat el 1965. En tot el conjunt de la història hi apareixen centenars de noms de famílies i de planetes, però se centra en Paul Atraides, príncep hereditari del ducat de la Casa Atreides. Aquests són enviats a un planeta on s’hi troba la “espècie”. Una substància que permet realitzar salts interespacials. D’aquesta manera, la família s’ha d’ocupar d’un bé molt apreciat en tot l’univers després d’una oferta sospitosa per part dels anteriors controladors d’aquesta substància.

Aquesta història ha sigut la base de projectes audiovisuals més d’un cop des de la publicació del llibre. A més, se n’han fet versions i extensions de la mateixa història en diferents formats, des de jocs de rol a videojocs, llibres i sèries de televisió. Però, probablement, aquesta història és més coneguda per l’adaptació al cinema que David Lynch va fer el 1984. No obstant això, no va tenir l’èxit que s’esperava i va passar el mateix amb les altres adaptacions. Aquest any, Denis Villeneuve s’atreveix a llençar el primer capítol d’una nova versió en format de trilogia. D’aquesta manera, en aquest article em centraré en la pel·lícula de David Lynch i la nova aposta del director canadenc.

En primer lloc, s’ha de fer constar que les dues pel·lícules apareixen en un context cinematogràfic molt diferent i, per tant, a l’hora de construir el món, es tenen en compte diferents factors. Als anys 80, la ciència-ficció estava molt vigent pel boom que va generar l’estrena de Star Wars i la influència posterior que va generar. En aquest Dune antic, el maquillatge i els decorats tenen molt de protagonisme. Mentre que el Dune modern es troba en una situació on els efectes especials tenen molt a dir en una pel·lícula d’aquest gènere. Així, tota la innovació que el maquillatge va suposar, ha sigut substituïda pels efectes especials. Aquests efectes contribueixen a aconseguir un pla més net, mentre que el maquillatge recorda molt més al teatre i fins i tot al còmic.

El cartell del remake de Dune.

L’estil de pel·lícula és molt diferent. La cinta de 1984 segueix els estàndards de la ciència-ficció de llavors, mentre que l’actual és molt diferent. David Lynch se centra més en la representació d’aquest món imaginari i la seva acció, per altra part, Villeneuve busca la bellesa i la lentitud dels plans, constituint una cinematografia per ser mirada. A més, l’actuació també és molt diferent. En la cinta dels 80, els personatges es caracteritzen com si fossin la narració d’un conte i l’actuació s’assembla a la del teatre, però encaixa perfectament amb els decorats i el maquillatge excessiu. En el film actual, l’actuació pretén ser més versemblant a la realitat i, tot i que cap actor es llueix, s’aconsegueix.

No obstant això, la narració és molt semblant en les dues pel·lícules. Però cal destacar que David Lynch afegeix una explicació de l’univers on l’espectador està entrant, mitjançant una dona que ens posa en context la història que Frank Herbert va crear. És un fet que ajuda bastant a entendre el que posteriorment mostra la pel·lícula. D’altra banda, Denis Villeneuve ignora aquest recurs i algú que no ha vist l’anterior cinta es perd completament des d’un bon principi. Tot i que té lògica, perquè ja es parla de la seva obra com un remake i s’entén que l’espectador ja ha vist el film que està versionant. Deixant de banda el context, narrativament parlant, les dues pel·lícules són gairebé idèntiques, inclòs hi ha escenes que són exactament les mateixes, però canviant lleugerament el diàleg. D’aquesta manera, el que se’n pot treure de la història havent vist els dos films, però no havent llegit el llibre, és gairebé el mateix.

Així, els dos llargmetratges tenen el mateix problema, la història no s’entén de cap manera. És fàcil entendre la base, perquè no és gaire difícil, però més enllà d’això, es veuen personatges fent coses i poc més. No s’entén el perquè de les seves accions, què signifiquen ni cap a on treuen cap. És impossible interioritzar amb els personatges, perquè no s’aprofundeix en ells; com a molt el protagonista, tot i que és bastant superficial. Hi ha massa coses per explicar en la duració del film i al final acaba sent una successió caòtica d’escenes que porten a un desenllaç que no s’entén.

David Lynch opta per un film amb final tancat, on s’explica què passa amb els personatges principals. Mentre que Villeneuve ho censura i prepara la narració per una segona entrega, fet que deixa a l’espectador amb més interrogants.

Imatge dels actors protagonistes. A l’esquerra Dune 1984, a la dreta Dune 2021.

Pel que fa a la banda sonora, el film més antic opta per una música que es podria qualificar com a imperial, amb cors i melodies ostentoses. D’altra banda, la cinta més moderna aposta per una música més alternativa i original de caire electrònica. S’ha de dir que aquesta última desentona en algunes escenes.

Dune no ha sigut una història fàcil d’adaptar al cinema, i sembla que de moment ningú ho ha aconseguit. David Lynch ho va intentar, però també s’ha de tenir en compte les nombroses disputes entre director i productor que van acabar repercutint en la cinta. Aquesta última adaptació de Denis Villeneuve s’ha venut com un producte on hi apareixien Timothée Chalamet, Zendaya i altres actors de l’star System actual, però no ha sigut, de cap manera, millor que la seva precedent. Haurem d’esperar per saber què ens porta en la segona entrega.