Un article de Cesare Montaigne
Hi ha projectes breus que són tan intensos que semblen de tota la vida. El 1995, el compositor anglès Brian Eno i la banda dels U2 liderada per Bono, van llença al mercat musical “Original Soundtracks 1”. Es tractava d’una col·lecció de bandes sonores de pel·lícules mai fetes, creades o dirigides.
Portada del disc “Original Soundtracks 1”
Després, tenint en compte l’altíssima qualitat de les creacions, algunes de les peces van acabar sent part de films reals. És el cas de la cançó “Your Blue Room” o “Beach Sequences” que els cineastes Wim Wenders i Michelangelo Antonioni van utilitzar per la pel·lícula “Más allà de las nubes”, tot una exquisidesa del cinema, una d’aquelles joies que mai més s’han repetit.
A l’aventura dels U2 i Eno s’hi va sumar una veu única que va donar encara més qualitat al projecte. A la cançó “Miss Sarajevo” hi naixia amb potència el so de Luciano Pavarotti. La unió de tots és un esclat auditiu únic, una autèntica meravella que ha quedat per a la història.
Miss Sarajevo parla òbviament de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, centrant-se en el moment en que l’exercit serbi-bosni encercla la ciutat de Sarajevo i comencen a haver-hi centenars de morts diàries. Enmig del caos, alguns habitants de la ciutat van crear un concurs de bellesa. La guanyadora i la resta de participants van aparèixer amb una pancarta que deia “Don’t let them kill us” (No deixis que ens matin).
Un periodista va suggerir a Bono fer un documental sobre la resistència a Sarajevo i el líder dels U2 va produir la pel·lícula i a més va proporcionar al projecte els fons econòmics que feien falta. D’allí va néixer la cançó que després va cantar Pavarotti.
Per sort per aquest món, que tanta bellesa necessita, va quedar-ne una actuació en un concert monumental a Sarajevo que és al que us convido a escoltar i veure avui en aquest espai. Espero que us agradi perquè hi ha poques creacions d’aquest nivell a la història de la música.
