Un article de Cesare Montaigne
Hi ha cançons que et permeten desaparèixer dins d’elles i començar a caminar pel paisatge que narren. No és fàcil d’aconseguir. Qui les crea ha de cosir a la perfecció lletra i música, com aquell que omple la tela amb els colors necessaris, com qui assoleix la quadratura del cercle o el gest que porta a quelcom “sublim” que tots perseguim però només un palpa.
Imatge de Joan Bibiloni. Foto: Diari de Mallorca.
Joan Bibiloni, pare d’aquesta meravella que només puc qualificar com a “orfebreria poètic-musical” va tocar el cel, l’oceà, el cos, l’ànima que cercava quan la composava. Només així, entrant en el paisatge mentre el vas construint aconsegueixes que tot s’hi quedi dintre i no hi falti res. Personalment penso, i us ho diu una persona que sortosament ha escoltat moltíssima música, que aquest “oceà” de Joan Bibiloni està entre el Top10 de les cançons catalanes de tots els temps.
Aquest manacorí, conegut arranjador i deliciós compositor, va publicar “L’oceà”, la peça escollida avui, l’any 2008 en un disc que té altres joies i que va titular, curiosament perquè és un treball ple de transparències i netedats, “Brut”.
Avui, la recomanació musical setmanal us farà navegar a un espai únic. Tanqueu els ulls, deixeu-vos endur, torneu amb calma… o quedeu-vos allí fins que creieu.
