Un article de Cesare Montaigne
No es pot negar que Luis Eduardo Aute és un dels artistes, creadors, cantautors, músics, poetes, pintors més grans que ha tingut Espanya els últims cinquanta anys, un personatge icònic, eclèctic i garantia de qualitat en tots els camps. La seva mort l’any passat, en plena època del Covid19, va ser un cop molt fort per als qui estimem la cultura i l’art en totes les seves formes. Com sempre, i és un clàssic i tòpic dir-ho, ens queda el seu llegat tot i que, maleïda malaltia, ha quedat estroncat.
fragment de les imatges creades per al vídeo pel propi Luis Eduardo Aute.
És complicat triar un treball musical d’Aute en concret però com volia descobrir-vos diverses de les seves vessants en un sol document, he escollit una peça única i irrepetible, com aquell que tria un Cannonau di Sardegna a la bodega del seu millor amic o aquella dona que selecciona l’edició de 1532 del cançoner de Petrarca de la biblioteca del seu amant.
He escollit “el niño que miraba al mar”, una cançó del disc que, sota el mateix nom, Aute va publicar el 2012. En conjunt és una obra d’art per treure’s el barret però, com tot allò bo, guanya quan te’l mires d’a prop, quan l’escoltes peça a peça i entres dintre de cada història.
Aquesta és la seva d’història. Aute es transporta a si mateix a la infància per posar-se a la pell d’un home que observa a un nen assegut, amb el desig de poder observar què mira aquell infant que, en el fons, és ell mateix. A la lletra que és poesia pura i la música que corprèn un cop més, s’hi suma aquí la imatge del vídeo, fet íntegrament (dibuix a dibuix) pel propi Luis Eduardo Aute.
Quanta falta ens fa tenir gent com ell.
