Un article de Cesare Montaigne
Àfrica és plena de ritme, els qui hi viuen duen la música a la sang i forma part del seu ADN, independentment de si el ritme és ritual o folklòric, festiu o lent. A Mali, un dels principals divulgadors de la música del seu país i de les tradicions ancestrals és en Salif Keita. Se’l coneix com “la veu d’or africana” i és cert que el seu to té quelcom molt especial.
Salif Keita, que ara té 71 anys, és descendent directe del rei Sundiata Keita que va fundar l’imperi de Mali.
Tot i que Keita va marxar cap a París quan tenia 35 anys, mai ha oblidat les seves influències ni arrels, donant a la seva música la projecció ideal perquè Europa escoltés els sons malians en lloc de menjar-se’l a ell, al cantant. Balàfons, yembés, kores i sintetitzadors donen forma a les seves creacions que omplen l’ànima. Si escolteu “Folon” sabreu de que parlo.
L’any 2005 va crear a Estats Units, on viu ara en Salif, la Fundació Salif Keita per a la defensa dels albins i la seva integració social. En Salif ho és. A l’Àfrica un de cada mil nens és albí i allí, ser-ho, es discrimina i fins i tot pot arribar a ser molt perillós.
De tot el seu repertori musical em quedo amb una peça dolça, animada i immortal. Avui us proposo escoltar “Yamore”, viatjar a Mali, mirar-vos als ulls al Salif mentre canta i, si en teniu ganes, a ballar.
