Un article de Cesare Montaigne
Hi ha veus que se t’enduen a llocs inhòspits quan les escoltes. Sí, hi ha veus que ho fan, que et prenen cap als racons i espais on veus els elements que canten a les seves cançons. Émilie Simon és una de les intèrprets que fan possible aquest rapte. A cada nota que llença al món, a cada tema, en cada síl·laba, a cada cançó… et segresta i et fa seu.
Si mai us han fet l’amor dins d’un peça musical, envoltats de les melodies que et clouen els ulls mentre no saps què et devora fins deixar-te als mínims mentals, escolteu-la. Escolteu aquesta compositora de Montpellier. Us recomano especialment el disc La Marche de l’empereur (2005) i el treball publicat posteriorment, Végétal (2006) a més dels dos senzills Desert i Flowers publicats el 2003.
Avui us he escollit precisament “Desert” per provocar-vos molt especialment aquest segrest que molts de vosaltres hauríeu de notar tan bon punt comenci a cantar ella digui: deixa’t dibuixar en un desert, el meu desert…
