Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet
Escric molt content aquest article d’aclariment sobre la noticia publicada ahir al voltant de l’actor Morgan Freeman -si és que hi havia res a aclarir- veient que ha estat la noticia més vista d’ençà que se’m va ocórrer de crear aquesta revista cultural. Entre ahir i avui, quasi 3.700 visites úniques i més de 4.600 visites globals a aquesta informació. Deu ni do.
Però, a més d’estar content pel resultat, estic també interessat en explicar a totes les lectores i lectors de l’Altafulles que una part de la història, petita però existent, és real. La tardor de l’any 2016, quan un servidor sortia de l’emblemàtic Moto Club de la Rambla Nova de Tarragona, on havia fet una entrevista per a un llibre que m’havien encarregat, vaig aturar-me un moment a mirar l’aparador de la botiga Cortefiel. En un acte reflex que fas quan algú se’t posa a prop, vaig mirar de reüll.
Al meu costat hi havia un home de color, bastant més alt que jo i amb una edat avançada. Tenia la cara plena de taques més fosques que la pell, el cabell era blanquinós. Duia un abric negre que el tapava fins els turmells, un barret de llana gruixuda guarint-li quasi tot el rostre i una bufanda que, en aquell moment, no cobria massa carn i més aviat queia abandonada sobre l’espatlla d’aquell bon home que, com jo, va mirar de reüll a qui se’l mirava. Era en Morgan Freeman ,sense dret a confusió.
Les mirades es van creuar dècimes de segon i ell, veient que l’havia reconegut sense trencar la seva intimitat, em va regalar un somriure i va esperar que jo marxés en la direcció oposada a la que agafaria ell.
A l’endemà, vaig explicar el cas a una persona de molta confiança que treballa a l’ajuntament. Si realment algú podia verificar allò que jo ja havia donat per fet, era aquella persona. I sí, em va explicar que se l’havia vist per la ciutat en dues ocasions més, coincidint que estava de rodatge a Barcelona. Molta gent sap de la passió que Morgan Freeman té per la història i la cultura, de manera que no havia arribat a Tarragona per casualitat ni hi havia tornat sense voler. Aquesta història real va ser l’embrió de la innocentada d’aquest passat dilluns.
Si em permeteu us faré memòria de dues trobades conegudes amb famosos pel mig: Fa uns anys, el Diari de Tarragona va publicar que el cantant Joe Cocker actuaria al municipi de Falset i al final va ser veritat. I recordeu quan es va saber que l’actor nord-americà John Malkovich era un amant del modernisme i feia escapades a la ciutat de Tarragona? Al final va ser cert.
Per a rematar el tema, us en diré dues que no coneixeu. Sabíeu que la cantant portuguesa Dulce Pontes, ambaixadora internacional dels fados, dorm sovint a Cambrils i no en cap allotjament de pagament? Doncs sí, perquè la seva secretaria és d’aquesta vila propera i quan Pontes fa vacances ve cap aquí. I, per últim, què feia en Roger Waters (cofundador dels Pink Floyd) passejant pels carrers del municipi de Riudecanyes el migdia del 14 d’abril de l’any 2018? El dia anterior havia omplert el Palau Sant Jordi de Barcelona i, mirant què fer per passar l’estona, va acabar a un poblet de 1.200 habitants on, per sort, l’alcalde i el llavors responsable de premsa de l’ajuntament, el van reconèixer.
Els famosos també fan coses normals perquè, sota l’aureola de semideus que els ha creat la societat sense que ells ho demanessin, hi ha l’ésser, la persona, l’home com a element més natural i lliure de la terra.
Espero que l’explicació del perquè de la innocentada hagi agradat. Només tenia la intenció de fer somriure en aquests temps pandèmics, famèlics i de confinament.
