6 min.
image_pdfimage_print

Entrevista realizada por Òscar Ramírez Dolcet

Enric Desombra va néixer a Barcelona però Altafulla el va cridar i aquí viu ara. Mai sabrem si van ser els carrers empedrats, les cases històriques o el clima, però sí podem dir que la mar, la mediterrània que mira la fragilitat de l’home mentre es gronxa al seu davant, en té part de la bona culpa.

Apassionat pel cinema, amant de la literatura i enamorat de la música, l’Enric ha anat parlant amb les ones, preguntant al paisatge on comença i acaba el blau. I les converses han servit per donar llum a aquest llibre que, tot i el cognom artístic de l’autor que avui entrevistem, regala claror i proposa conversa interior.

El oceáno puede esperar és el nom del seu primer poemari que presentarà aquest divendres, 5 d’abril, a les 20h al Faristol d’Altafulla. La banda sonora de l’acte, a més, la crearà ell mateix amb les seves composicions. Tot plegat, promet.

Digital Camera

 

Enric, quin és l’embrió, el punt de partida, d’aquest llibre? Què t’ha portat a escriure’l?

La veritat és que el llibre es va escriure sol en certa manera. La cosa és que, en principi, no tenia la intenció d’escriure un llibre amb un fil conceptual. Simplement, en un cert punt de la meva vida van començar a sortir-me aquests poemes i, posteriorment, vaig adonar-me que tots ells estaven vinculats per les circumstàncies i el paisatge emocional que m’envoltaven en aquell moment; i vaig decidir unir-los en forma de llibre.

Jo sempre he escrit poemes i relats, i n’he publicat a diverses revistes literàries; però és la primera vegada que he tingut ocasió de produir un material prou homogeni per fer un llibre. I la ocasió es va donar perquè la meva dona i jo vam mudar-nos a Altafulla, que és un lloc que ens agradava des de feia molt de temps (jo estiuejava a Altafulla des de molt petit); i durant el primer any d’estada en aquest poble vaig estar sense treballar, i gairebé no feia altra cosa que passejar per la platja i asseure’m davant del mar durant hores i hores, de vegades llegint algun llibre, altres vegades escoltant música; i en algun moment vaig començar a escriure el que em passava pel cap, simplement. I allò que em passava pel cap són els poemes que composen aquest llibre.

Parlem d’una obra amb una gran dosi d’introspecció en el moment de la creació, que toca sentiments humans quotidians tot i que, amb un llenguatge molt personal. Què s’amaga rere les pàgines de la teva poesia realment?

El gest de submergir-se en la mar, real o metafòricament, per a mi sempre amaga una ànsia més o menys soterrada de dissolució, de despullar la pròpia identitat de tot allò superflu per tal de trobar alguna classe de pau. I quan t’hi poses, resulta que hi ha molt de superflu en el que entenem com a identitat. Crec que es pot sobreviure sense el 90% de tot el que fem o diem avui dia, i potser fora millor. O potser no, però en tot cas crec que és bo provar-ho una temporada. Et dona una altra perspectiva.

El discurs amb l’oceà, el mar, l’aigua, els elements vitals com l’aire, són un fil narrador cabdal en aquest llibre. Fins a quin punt és important aquesta conversa que tens amb la massa oceànica o marina a la teva vida?

Total. Com he dit, els meus records més primerencs inclouen els estius a la platja, concretament a la platja d’Altafulla; tot i que amb els anys he pogut gaudir del paisatge marítim a molts altres indrets del món. No voldria ser presumptuós però crec que tot això ha configurat un imaginari en el meu cap que va més enllà de la bellesa dels paisatges. Realment el diàleg amb la mar, el cel, l’horitzó és una constant en la meva vida. És, com deia abans, una mena d’intuïció de la immensitat. No soc una persona religiosa, però si jo tinc alguna cosa semblant a una religió, és aquesta.

El mar captiva, sovint pel so i pel color, però també genera pors per la seva immensitat. T’hi endinses molt endins, real i metafísicament parlant? Què t’aporta i què et genera?

Tot citant un dels poemes del llibre: “Sentado ante el mar / nada existe más.”, et contesto que per a mi és necessària aquesta sensació del no-res, almenys de tant en tant.

En una dels teus poemes dius que “la teva poesia parla a l’oïda, no té ampers, escolta les ones i vol ser silenci”. Quins sentits t’altera escriure i quins creus que pot provocar al lector?

Particularment aquest poema, “Interludio”, és una mica diferent dels altres. No parla tant de la mar sinó que és un petit manifest per posicionar-me en l’extrem contrari de tot un estil de poesia que predomina avui dia, que tendeix a ser molt hiperbòlic i sobreactuat, possiblement degut a la influència dels youtubers i tota aquesta fauna que gesticula molt i fa ganyotes tota l’estona. Les xarxes socials tenen els seus avantatges, però jo crec que la poesia és una altra cosa.

Imatge de la platja d’Altafulla, un paisatge necessari i quotidià per l’Enric.

 

Llegint els teus poemes, alguns traspuen situacions de por, altres de nostàlgia, en alguns casos fins i tot desesperança. Hi ha, també, lloc a espais nets on es respira la calma i tot té un caire més subtil. En quin dels dos costats d’aquesta mena de trinxera emocional et sents més còmode creant?

Les emocions més fosques com la por, la melangia i la desesperança són un brou de cultiu molt fèrtil, però quan s’aconsegueix crear un espai de calma amb paraules també és molt satisfactori. Al final, el que importa és quedar satisfet amb allò que has escrit sigui el que sigui, i poder sentir que has albirat algun matís essencial i poc tangible de la realitat.

A més de la poesia, al llibre hi ha lloc per als textos breus, una part de prosa amb toc d’assaig, on formules moltes preguntes sense la necessitat de marcar interrogants. És una mena de “bonus” per al lector o, tal vegada, una necessitat de generar un paisatge diferent que potser la poesia limita?

Sincerament, em calien algunes pàgines més per emplenar el llibre, i per això vaig afegir un petit recull de textos en prosa i lletres de cançons. Els dos textos en prosa són bastant més antics que tot l’altre material (ara mateix no recordo quin any els vaig escriure), però em va semblar que valien la pena.

Ja que el llibre té l’oceà i l’aigua com a elements inicials, voldria saber de quines fonts beus en el moment d’escriure. Quins autors et poden haver influït en el moment de començar a crear aquesta obra?

El meu apropament a la poesia, i a la literatura en general, mai no ha estat sistemàtic o acadèmic, i per tant no he seguit cap moviment ni escola. Bàsicament hi ha uns quants autors que m’han agradat sense importar-me el seu context històric. Alguns poden ser el Neruda, Benedetti, Lorca, Bukowski, Tristan Tzara, Edgar Allan Poe, José Agustín Goytisolo, Gil de Biedma i la Beat Generation en general, per dir-ne uns quants. Tot i que durant l’escriptura de “El oceano puede esperar”, el que més va inspirar-me és l’estil del haiku. Òbviament no és un llibre de haikus, però podríem dir que s’hi apropa en esperit, perquè tendeix a la contemplació pura i la nuesa del llenguatge. I una altra gran inspiració va ser la meva dona Patricia, que a més de ser ella mateixa una gran poetessa, és la responsable del títol del llibre.

La presentació oficial és aquest divendres al Faristol i a més del llibre, hi haurà també la teva música que farà de banda sonora del moment. Què n’esperes de l’acte? Què transmetràs als assistents?

Doncs sincerament el que més espero és que tant els assistents com jo mateix ens ho passem molt bé. Intentarem que sigui una estona ben plaent, i mirarem de crear un clima màgic entre poemes, música i amics! Estaré encantat de veure-us a tots.