El patrimoni natural d’una ciutat o regió no és una entitat estàtica; al contrari, és un viatge dinàmic que es pot analitzar a través de diferents períodes. Aquest recorregut implica identificar, crear i protegir el patrimoni, tot exposant els èxits i els fracassos de les mesures i accions aplicades al llarg del temps.
La primera etapa és la del descobriment i la creativitat. Aquesta fase implica la identificació del patrimoni natural existent, la seva descripció i la seva divulgació. És un moment per revelar els tresors amagats que la natura ofereix i per donar-los a conèixer al públic.
La segona etapa esdevé més selectiva, proposant mecanismes que estimulin la creació de patrimoni tangible i intangible. Aquesta fase implica una participació activa de la comunitat en la preservació i creació de béns culturals, que poden ser materials o immaterials.
En quant a la tercera etapa, podríem anomenar-la protectora. En aquesta s’estableixen normes de compliment obligatori amb els serveis d’inspecció corresponents. La protecció no només es limita als béns materials, sinó també a aquells immaterials. És cabdal protegir el paisatge, així com prevenir el furts d’objectes de valor que sovint circulen amb fins lucratius o acaben en museus. També s’ha de considerar el risc de danys causats per obres civils o arquitectòniques que no compleixin amb la legislació o les recomanacions.
Els èxits en aquesta gestió es poden mesurar pel reconeixement públic dels valors del patrimoni, com és el cas de les ciutats Patrimoni de la Humanitat i altres llocs històrics. La legislació específica i la protecció del patrimoni històric aplicat als béns mobles i als béns d’interès cultural també són punts positius.
Dins del patrimoni tangible, hi trobem llibres, manuscrits, objectes històrics i arqueològics, pintures, escultures i el turisme. Les campanyes de promoció i divulgació, així com els esdeveniments acadèmics i els congressos, també contribueixen positivament al desenvolupament d’una mentalitat favorable al patrimoni natural.
Els fracassos inclouen les accions de saqueig i destrucció derivades d’accions bèl·liques o catàstrofes naturals com incendis, terratrèmols o inundacions. L’abstenció per ignorància o radicalisme és una altra font de fracassos en la conservació.
Hispania Nostra va crear fa uns quants anys una “llista vermella” del patrimoni cultural espanyol amb risc de destrucció o alteració, amb més de 1.300 casos. Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Andalusia són les comunitats amb més monuments en aquest registre. També existeix una “llista negra” que inclou els elements que ja han desaparegut o han patit danys irreversibles.
La gran riquesa patrimonial és inseparable de la seva diversitat, però això planteja un problema en la seva coordinació i gestió per part de les administracions. Així, es fa necessari establir protocols i considerar el patrimoni com una responsabilitat compartida.
Un repte essencial és la creació de plataformes a nivell local, regional i nacional que incorporin diverses activitats relacionades amb el patrimoni natural, tangible i intangible, buscant complementaritats en les seves accions. És important destacar els èxits com a models a seguir i els fracassos com a lliçons apreses per evitar-los en el futur. La preservació del patrimoni és, en última instància, una responsabilitat compartida que implica a tota la comunitat en la salvaguarda dels llegats que ens defineixen com a societat.
