5 min.
image_pdfimage_print

 

Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet

La cultura de la cancel·lació és un fenomen social en què un individu o grup és criticat públicament. Sovint se’ls nega l’oportunitat d’expressar-se per les seves opinions, accions o comportaments, considerats socialment inacceptables o ofensius. La persona pot ser «cancel·lada» a les xarxes socials, esdeveniments públics, empreses, etc. I, a més, se’ls titlla de «persona no grata» o «fora de lloc» a la seva comunitat.

Us poso exemples: imagineu que les escoles prohibissin l’Odissea, d’Homer perquè és intolerable que una dona, Penélope, esperi tant de temps, vint anys, un home, Ulisses. Penseu en menús temàtics de qualsevol cuiner famós que han de ser retirats perquè aquest xef no pertany a l’ètnia que va crear aquests plats. O penseu en reglaments per no vestir a Halloween disfresses que puguin resultar insultants per a algun grup, com ara una dona caucàsica disfressada de Pocahontas. Bé, doncs aquesta és l’essència d’aquest article i del problema que suposa el què us explicaré.

La cultura de la cancel·lació, originada òbviament als Estats Units i que està començant a expandir-se per altres països, planteja un perill seriós per a la llibertat d’expressió i el desenvolupament de la societat. Aquest fenomen, impulsat per grups d’activistes que es consideren defensors dels drets dels col·lectius marginats, cerca eliminar obres i persones que puguin resultar ofensives o problemàtiques des de la perspectiva de la sensibilitat contemporània.

Si bé la intenció inicial de la cultura de la cancel·lació era corregir injustícies històriques i promoure la dignificació dels col·lectius marginats, ha derivat en una censura indiscriminada que afecta la diversitat d’opinions i el debat obert a la societat. Sota la premissa de justícia social, s’han creat espais “segurs” a institucions educatives on no es permet l’expressió d’idees que puguin resultar ofensives per a qualsevol grup. Això ha portat a un ambient d’autocensura i manca de llibertat d’expressió, en què els docents, els investigadors, els intel·lectuals i els actors culturals temen ser assenyalats i cancel·lats si s’allunyen de la correcció política imperant.

La cultura de la cancel·lació ha generat una mentalitat victimista a la societat, en la qual l’estatus moral d‘una persona es determina per la seva capacitat per ser ofesa o victimitzada. Aquest victimisme ha esdevingut una eina per guanyar reconeixement social i laboral, i ha portat a una competència per la victimització. Les denúncies i cancel·lacions es multipliquen, moltes vegades sense una anàlisi crítica rigorosa, i les conseqüències per a aquells que són cancel·lats són devastadores, tant a nivell econòmic com psicològic.

En aquest context, la cultura de la cancel·lació ha generat una decadència en la creativitat, una infantilització de la societat i una polarització extrema. La recerca de la seguretat emocional i l’eliminació de qualsevol element que pugui resultar ofensiu ha limitat la capacitat de la societat per enfrontar idees contràries i ha portat a una manca de tolerància envers la diversitat d’opinions.

Si bé la cultura de la cancel·lació ha estat impulsada principalment per grups d’esquerra, també s’han observat manifestacions semblants a la dreta política. Tot i això, la desproporció entre les dues postures és abismal. La cancel·lació ha trobat el lloc d’origen a les universitats privades, on estudiants de famílies riques han utilitzat les xarxes socials per denunciar qualsevol manca de tacte o microagressió cap a minories.

En aquest sentit, els Estats Units, conegut històricament com la primera potència mundial, es troben immers en un procés de declivi que mereix una atenció detinguda. Un dels aspectes més preocupants d’aquesta situació és la migració massiva de ciutadans cap a estats que reflecteixen les seves orientacions polítiques, així com l’èxode de grans ciutats com Nova York, Los Angeles o San Francisco, on aquells que no toleren la correcció política busquen establir-se a llocs on se sentin més lliures.

Aquesta migració no només implica un canvi físic de residència, sinó que també comporta la transferència de negocis i empreses que, a causa de la pressió exercida per l’esquerra política, decideixen instal·lar-se en estats com Texas o Florida. Aquesta situació reflecteix clarament com la guerra cultural està tenint un impacte directe en el teixit social i econòmic nord-americà. .

La cultura de la cancel·lació ha guanyat terreny a la política nord-americana, especialment a través de plataformes com Me Too i Black Lives Matter. Si inicialment van sorgir per abordar problemàtiques reals i promoure la igualtat i la justícia social, aquests moviments han portat a crear una cultura falsa en mans d’una elit hipòcrita. Això ha generat un puritanisme insofrible que va en detriment dels valors fonamentals de la societat, com ara l’esforç i la capacitat, i els reemplaça per una excessiva sensibilitat.

Aquest canvi de valors té greus conseqüències per al país. La incapacitat de tolerar opinions divergents i la tendència a silenciar aquells que no s’adhereixen a la correcció política generen un distanciament extrem de classes a la societat. És important tenir en compte que el que passa als Estats Units no es queda confinat a les seves fronteres, sinó que s’expandeix a nivell internacional, arribant fins i tot a països com el nostre. Vivim en una època caracteritzada pels traumes col·lectius, on certs grups reclamen tracte preferencial basant-se en la seva orientació sexual, raça o gènere, demanant ajuda i privilegis per compensar el que consideren opressions històriques mil·lenàries.

Aquesta mentalitat de traumes col·lectius ha fet convertir el dia a dia en una experiència insuperable i exigir que l’Estat resolgui tots els problemes. Es busca que l’Estat intervingui i proporcioni ajuts per compensar els desavantatges percebuts. Aquesta visió distorsionada, però, pot tenir conseqüències negatives ja que, en lloc de fomentar la igualtat d’oportunitats i la competència en igualtat de condicions, aquesta mentalitat pot portar a la creació d’un sistema que premia la victimització esmentada abans i la manca de talent en lloc de l’esforç i la capacitat. Convertir la lluita per la igualtat en un negoci on s’obtenen beneficis i privilegis sense tenir en compte el mèrit i la competència soscava els valors fonamentals de la societat que hauríem de tenir.

Sí, és important reconèixer i abordar les injustícies històriques i les desigualtats existents, però la solució no ha de ser convertir la societat en un constant trauma insuperable o en un sistema de compensacions que no pren en compte les habilitats i capacitats individuals, la correcció de les injustícies i la promoció de la meritocràcia que ens porta a un declivi encara més gran.