Falcone (esquerre) i Borsllino (dreta) en una imatge de principis dels 90.
Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet
El 15 de març de 1972, una captivadora melodia composta per Nino Rota va marcar el començament d’una de les pel·lícules més emblemàtiques de tots els temps, “El Padrino” (The Godfather). Sota la direcció magistral de Francis Ford Coppola i l’actuació brillant de Marlon Brando, la pel·lícula va transportar l’espectador a un món d’intrigues, poder i lleialtat, protagonitzat pel mític Don Vito Corleone, el padrino.
Francis Ford Coppola va aconseguir portar a la gran pantalla la novel·la homònima de Mario Puzo amb un mestratge únic, oferint una visió de la Cosa Nostra que trencava amb els estereotips previs. Amb un repartiment estel·lar que incloïa Al Pacino, Robert Duvall, Diane Keaton i James Caan, tots sota l’ombra de Brando, “El Padrino” s’ha convertit en una de les obres cinematogràfiques més venerades de la història, obtenint un merescut Óscar, encara que Brando ho rebutgés com a forma de protesta pel maltractament cap a la comunitat índia americana a Hollywood.
En el paper del capo clàssic, Don Vito Corleone personificava un líder amb un fort sentit de l’honor i devoció a la seva família, la moral de la qual li impedia involucrar-se en el tràfic de drogues, però no dubtava a fer altres activitats delictives. Aquest icònic personatge ha deixat una empremta inesborrable a l’imaginari col·lectiu, simbolitzant la lleialtat a uns principis que podrien no coincidir amb els de la societat. Així, Puzo, Coppola i Brando van revestir la Màfia amb una aura de misteri, amabilitat i una romàntica manera d’una altra època, on les amenaces grolleres donaven pas a insinuacions elegants, com la cèlebre frase: “Li faré una oferta que no podrà rebutjar…”
Vint anys després de l’emissió mundial d’El Padrino, la realitat es va encarregar d’allunyar la imatge romàntica de la màfia siciliana d’una manera atroç. El 23 de maig del 1992, un brutal atemptat perpetrat a l’autovia que connecta Palermo amb el seu aeroport va deixar el jutge Giovanni Falcone sense vida, juntament amb la seva dona i tres escortes. Salvatore Totó Riina, cap dels Corleonesi, va ordenar la detonació d’una tona d’explosius que va volatilitzar el cotxe blindat en què viatjava Falcone, i va quedar registrat fins i tot als sismògrafs propers. Giovanni Falcone era conegut com el flagell de la màfia, havent patit un atemptat previ el 1989. La seva incansable lluita per erradicar el problema que asfixiava la seva terra va ser admirable, però també conscient que aquest afany li costaria la vida.
La vida i mort de Giovanni Falcone van transcórrer en paral·lel amb les del seu col·lega i amic Paolo Borsellino, designat com el seu successor. Tots dos van iniciar les seves carreres sota el magistrat Rocco Chinnici, ampliant la tràgica llista de juristes assassinats per la màfia. Van viure aïllats amb les seves famílies en búnquers durant els processos contra la màfia i finalment van sucumbir davant del crim organitzat. Borsellino també va ser assassinat tot just dos mesos després d’assumir el càrrec.
L’any 1992 es va convertir en un període fosc per a la lluita antimàfia a Itàlia. Els assassinats de Falcone i Borsellino van commocionar la nació, augmentant la consciència sobre l’amenaça que representaven les diferents branques de la màfia siciliana (Cosa Nostra), napolitana (Camorra), calabresa (‘Ndrangheta) i pugliese (Sacra Corona Unita).
Considerats herois a itàlia, aquests dos jutges han esdevingut figures emblemàtiques de la lluita contra la màfia. Són nombroses les escoles, places i carrers que porten el nom de Falcone i Borsellino a tot el país. Sobre ells s’han escrit llibres i també s’han emportat al cinema pel·lícules com Falcone: Un jutge contra la màfia, de Ricky Tognazzi, o Paolo Borsellino, de Gianluca Maria Tavarelli.
Avui, mentre escoltem la preciosa melodia creada per Nino Rota, recordem la immortalitat de “El Padrino” en la història del cinema, però també som conscients que, darrere de la pantalla, la lluita contra la màfia siciliana ha continuat sent una realitat dolorosa i desafiant.
El llegat de “El Padrino” ens ha ensenyat que el poder i la tragèdia coexisteixen, i que, de vegades, la realitat pot superar la ficció en la seva cruesa i complexitat. La figura de Don Vito Corleone perdura a l’imaginari col·lectiu, però el record dels valents jutges Falcone i Borsellino continua sent un recordatori que la lluita contra la màfia no és una batalla perduda, sinó una causa que exigeix valentia, perseverança i un compromís infrangible amb la justícia.
