3 min.

Article d’opinió de Marti Magriñá Poblet

Altafulla creix sobre un turó, coronat per l’imponent castell i l’església. Al flanc sud de la vila s’estén una plana creada pel Gaià, avui dia força alterada però en el seu temps plena d’horts i terra campa, travessada per una línia d’àlbers i freixes que traçava el curs del riu. Perpendicular a aquesta línia passava, ara també, la via del tren i, en el punt d’intersecció, vora les runes d’una construcció de totxo refractari i d’una alzina majestuosa, hi trobàvem el Pont de ferro, una mena d’element mític, una estructura fascinant, almenys als ulls de la meva generació, la sola obra d’enginyeria del nostre petit món. Ens fascinava en especial perquè estava situat en els confins explorables d’aquell petit món i perquè se’ns apareixia entremig de la ubèrrima natura de la plana, salvatge i conreada a parts iguals.

Imatge, de fa uns anys, del pont de ferro.

El pont tenia la bellesa de les simetries industrials, era un entramat metàl·lic de bigues, escaires i travessers, rivetat per femelles i cargols immensos, gairebé hipertròfics, conformant un conjunt de geometria esplendorosa, repetitiva, compacta i sòlida, coherent amb el pes que havia d’aguantar.

Tenia un pas lateral per a vianants i era deliciós sentir el fimbreig que et recorria cames i espinada en el moment que hi passava un tren. Encara més deliciós era sentir l’esglai al caminar per damunt dels travessers de fusta, pel mig de la via, conscient del risc, amb el petit abisme de la llera seca i pedregosa a sota, llera que era cadàver ja del que boirosament recordàvem que havia sigut un curs d’aigua.

Les finestres de l’escola s’obrien a aquesta plana i els matins de juny, dins l’aula, pensàvem només en com la recorreríem durant la tarda lliure, a poder ser amb la companyia dels grans, que tenien l’enginy més esmolat. Sortíem del poble i anàvem tirant cap al riu, desvagats, buscant maneres de posar a prova l’agosarament i la inventiva. El pont exercia una mena de magnetisme ocult i inconscientment ens hi atansàvem mentre, ajudats per la calor pre-estival, l’excitació anava pujant. Dins d’una colla adolescent l’excitació és una espiral creixent que no pot augurar res de bo i la cosa indefectiblement s’acabava amb el costum edificant d’apedregar el primer tren que passés per allà. Sentíem especial fruïció pel semidirecte. (Aquesta paraula, inventada per algun buròcrata en un despatx llunyà prendria poc després profundes ressonàncies per tots nosaltres: significaria el vehicle que ens duria a l’Institut, a la descoberta de la ciutat i la coneixença de molta gent diversa, el primer gran eixamplament del nostre món)

El record més vívid d’aquelles bornades és el d’un membre de la colla, el més efervescent i creatiu de tots, agenollat al mig de la via, amb els braços en creu com un Sant Crist barbamec, enfrontat al tren que s’acostava brunzent i fent-lo aturar algun km abans del que li pertocava, mentre la resta ens esbarriàvem, esparverats però íntimament joiosos, per entre la terra campa.

Avui el pont de ferro no existeix i l’ha reemplaçat una estructura vulgar, un embalum de ciment, informe i gris, sense ànima… O potser és només que el pinzell del record embelleix tot allò que toca.