El Somni

Imatge: Jacobo Maleriro

Article d’opinió d’Agustí Martí Estrada

Time present and time past

are both perhaps present in time fututre

and time future contained in time past.

T:S:Eliot. Four Quartets,

Aquest matí he tingut una sensació molt estranya., Per primer cop, en despertar, tenia totalment present la imatge viscuda del somni de la nit passada, com si encara estigués dins i no pogués sortir. Em trobava en un paratge insòlit, enmig d´una ciutat deserta, caminat durant un temps indeterminat, que semblava mai acabar, sense arribar a enlloc. D´alguna manera, he tingut la sensació que el somni, en restar tan present encara en la meva ment, em volia dir alguna cosa, que tenia un significat que no podia entendre però era real i havia de desxifrar.

He pensat: I si, de vegades, un somni ens estès intentant dir alguna cosa que nosaltres, en la vigília, no som capaços de copsar?

Durant el dia, estem limitats per la imposició del mon real en un moment únic, en un espai reduït i tancat., en l´espai i temps d’un present ineludible El somni en canvi, instal·lat en un lloc a temporal, potser intenta  projectar una visió lúcida del nostre món des del fons del món inconscient, congregant tot el pòsit d’idees i records, de mons imaginats i desitjos ocults, en aquest estat estrany en que la consciència es perd en una nebulosa de pinzellades grises en el que no sabem exactament quina part de nosaltres mateixos representem.

En el somni, qui som? Som el mateix jo de la vigília? o, potser un jo més profund del de la consciència diària. Un jo que pot aprofundir en alguns moments passats en que potser érem més lúcids, més savis, sense un cansament que els anys han aprofundit. Quina part del nostre jo ens porta a prendre una decisió difícil, optar per un camí o un altre, decidir acceptar una situació límit?. Qui som en cada moment?

Si en un somni que recordem al despertar amb claredat, ens trobem en una situació que no ens porta sinó a un final desastrós, una part de nosaltres, al fons de la nostra ment dormida, ens estès dient que fins ara ho hem fet tot malament, que ens hem equivocat i hauríem de canviar el rumb. Perquè la situació del somni és terrible. En mig d´un entorn que podria ser el nostre, en un passat no llunyà, veiem un escenari estrany, una ciutat insòlita, de carrers amplis i buits, sense ningú omplint l´espai, sols libèl·lules de colors estranys, cuquetes de llum il·luminant racons inusitats sota roques immenses caigudes de muntanyes molt properes que ens tapen la llum del sol. Caminem sols i, de cop, estem en un bus o un tren fantasmagòric obrint-se pas per paisatges inversemblants prop d´un mar de plata on el color enfosquit pel capvespre es difós, quasi inexistent. Camins i camins buits que no ens porten a cap lloc, travessants ponts, túnels i deserts, ciutats estèrils on tothom es només l´ombra del seu caminar.

El somni potser ens diu que aquest món en que vivim no té sentit. No té un destí definit, no té explicació, no es veu on va ni quin futur l´espera. Pensem ser nosaltres, però la ment ha escapat: a territoris ignots, a platges verges on ningú ha gosat mai arribar, ni tan sols els animals salvatges, els ocells que volen tan a prop i tan lluny i que mai hem vist ni veurem. Tot és solitari i llunyà i proper en el moment perdut en el somni que mai ha de tornar. Cerquem aquell moment del somni quan, desperts, en la foscor, ens veiem com desconeguts cavallers d´un altre temps. Podem en el matí sortir al carrer i trobar tots els espais on hem viscut, però aquell carrer immens, obert i buit, del nostre somni no el podrem tornar a  trobar mai de nou i potser era el lloc on haguéssim pogut bastir la nostra casa de sentit, el nostre barri amb gent amb qui compartir un destí.

En els somnis, pressent i passat es fonen en un futur tan  present com el passat en una eternitat futura i tot llavors podria tenir sentit. Com en un núvol permanent sobre un mar infinit. En el somni tot és un tot: el passat, el futur i el pressent tenen una mateixa entitat, una mateix textura. En el somni el temps no existeix, tot apareix en una nebulosa on el desig es transforma en realitat, el dolor obre la porta al plaer i la presumpció de innocència és sempre una vivència amarga; no vam ser mai innocents i el sentit de culpabilitat ens ofega la gola i no sabem de què i  perquè som culpables. Som culpables d’existir, ens diu una veu amagada en un racó de la memòria, no podem escapar ni en el somni, de ser una ment sempre desperta, sempre atenta a tot el que apareix a cada instant.

En el somni podem viatjar a l´infinit per un Univers que ens pertany i ens el fem nostre. Sempre acompanyats de Júpiter i els altres planetes. Totes les constel·lacions, tots els estels són allí esperant la nostra arribada per portar-nos en la foscor immaculada, a l’altre costat de la realitat. Tot és una imatge d´un mirall que produeix el nostre pensament. Un instint primari ens diu el que no volem saber, que estem sols, que sempre ho estarem malgrat la companyia de tota aquella gent que durant anys hem anat coneixent al despertar i de tots els que hem conegut en els somnis i mai arribarem a trobar en realitat.