El tresor dels avis

Article d’opinió d’Eduard Virgili

Fosqueja; és capvespre. Plena tardor darrere les finestres d’un 2020 que ningú vol recordar però conservaran els llibres d’història. Que aviat sigui passat, seguim pensant mentre mengem les castanyes d’un Tots Sants de pantalons curts i massa intimitat. Lluny del que tothom desitja i un estiu agosarat, torna el dubte, la incertesa, el no saber què passarà. Però avui el Tomàs fa anys; en celebra vuitanta-nou. I només això ja val la pena per oblidar una estona el calvari que enguany ens toca franquejar.

No són ni quarts de set i el maleït canvi d’hora d’encara no fa ni una setmana dibuixa les tardes pansides que ens esperen fins al març. Dubto del seu resultat; això d’endarrerir les agulles del rellotge mai m’ha agradat. Però reconec que en aquest moment vesteix l’ambient. És romàntic, nostàlgic, com si tornés a ser petit.

El foc és encès, a la cuina de cal Po Creus. I amb la seva claror n’hi ha prou per veure-hi. Més tard hi caurà alguna o altra llesca de pa, vés a saber si amb un tros de cansalada. D’aquella que en només tocar les graelles ja sua, ja fa ensumar, de la que demana córrer a buscar els molls, de la que a l’avi li agrada. I si la flama s’adormís, no cal patir, ja ens espavilaríem a tirar-hi algun rabassó dels que sempre hi ha sota l’escala de baix a l’entrada.

La resplendor d’aquella brasa es reflexa al vidre dels mobles del menjador. És màgia. Només convé tenir encès el llum de peu de la cantonada, entre la butaca i el sofà. És d’aquells que es disputarien els antiquaris: potes de ferro recargolat, tija esvelta arrodonida i amb gravats, i la seva imponent campana groguenca, com de papir, que deixa traspassar la llum. Amb una bombeta de seixanta watts que s’encén i s’apaga estirant una cadeneta que fa d’interruptor n’hi ha prou per contemplar.

El llum de la casa de l’avi.

Quan encetem la paperina de castanyes comença a plovisquejar; no serà gran cosa, però esquitxa aquells porticons que quan ha calgut ell s’ha afanyat per ajustar. En mengem un parell en silenci i ens emmascarem. Unes mans, les seves, que no han descansat mai, que són la clara descripció de què és treballar tota la vida al defora. De dia a la partida que toqués depenent de la temporada i segons si hi havia ceps, oliveres o garrofers, i quan es feia fosc, endreçant els animals, fent funcionar les premses o qualsevol altra feina pròpia del pagès.

Perquè de por no n’ha tingut mai. Ho havia demostrat trastejant de jovenet amb el pare i de més gran amb son germà. És d’aquella generació valenta i capaç que, amb esforços de tota mena, va viure en primera persona i saber encaixar la transformació i modernització del camp. Més de seixanta anys després d’haver estrenat el seu John Deere, avui sap quan i com s’ha de treballar allò que va aprendre fa dècades, simplement perquè les màquines, afortunadament i malgrat tot, no han pogut perfeccionar el que antigament ell ja sabia.

Toquen dos quarts al campanar. Som els de casa i enguany hi ha panellets dels nostres. Feia temps que ningú s’havia fet pròpia la recepta de l’àvia. Tothom recorda aquella massa reposant un dia sencer en un cubell per l’endemà poder començar a donar-los forma. Era quadrat, de color marró fosc i amb taques blanques, i sovint tombava prop de la pica de l’aigüera de la cuina; quan érem canalla tots els cosins hi sucàvem el bastó abans de fer cagar el tió la nit de Nadal. El cossi ja no és el mateix, però la flaire dels panellets et transporta com si no hagués passat el temps. Les safates omplertes a vessar i de gustos variats, tampoc. Suposo que és l’estima amb què totes les generacions ensenyen als que tenen més a prop allò que un dia van descobrir i seria una llàstima perdre. Com sempre, els millors són els de codonyat, que també és cuit al foc de casa.

L’avi Tomàs, pacient, reposa al seu racó de sofà, més gastat i prop de la finestra. Sobre el braç del moble, la petita emissora de ràdio amb auriculars de la que mai se separa i ara descansa. La resta ens repartim pel menjador i mig seiem per terra. Algú ha tret l’ampolla de vi ranci del prestatge, i amb quatre gotets ens espavilem. Potser no fa per un aniversari, però acompanya un berenar conscient; si ara ens atipem de menjar i beure, encabat no soparem.

Les mans de l’avi Tomàs.

Ens explica que ha sortit a caminar a l’hora del sol, cap al migdia, tal com fa sempre que pot i si el temps acompanya. El seu passeig no acostuma a variar gaire: baixa pel darrere, tira carrer del Nord amunt i arriba al Tallat. Això és gairebé a l’entrada del poble i s’ha de passar la carretera. Amb l’ajuda d’una mangala el seu pas és tranquil i constant. Quan arriba aquest moment, però, sempre procura afanyar-se per si ve algú massa embalat. I ja li diem, ja, que no corri més del compte no fos cas que prengui mal. Va i torna, amunt i avall, fa i desfà el camí.

Diu que ja fa dies que no es creua amb gaire gent, i que la poca que veu, ara amb mascareta, costa de reconèixer. De tant en tant, d’algun cotxe sona el clàxon, i ell amablement aixeca el braç per saludar. Normalment és quan aprofita per prendre alè als bancs que hi ha davant de cal Metge o a tocar del Casal, que la fa petar amb algun veí que, com ell, mira que li toqui una mica l’aire. Però l’avi és d’anar per feina, i si pot ser, vol sentir ventar la una des de l’escaleta de casa.

És un senyor, ferm, segur, fort. Amb la seva edat, d’ensopits com pardalets, mare de Déu si n’hi arriba a haver pels pobles… Ell és elegant, amb la seva gorra inseparable. Té una rutina, ens confessa mentre l’escoltem: la garantia de què per molt que de vegades les coses costin d’aconseguir, arribar fins al final sempre és possible. Ho ha pensat tota la vida. I ho demostra, el meu avi, amb cada passejada. I encara que les hores pesin de vegades, la memòria d’aquell pagès que va ser i és encara, l’acompanya fins a la creu de terme, d’on els dies que surt, en forma de testimoni recull una garrofa. És un tresor i se’l guarda a la butxaca.

Ara ja és fosc. Mentre parlem de si d’aquí a uns quants dies haurem d’anar a l’oliva, me n’adono de la sort que tenim de tenir avis. I que de tresors a les butxaques tots en guarden. Ara més que mai, cuidem-los. Per ells i per nosaltres; perquè no hi ha mals moments per escoltar i descobrir-los.

Però sobretot, perquè la seva història i els records que en tenim, sempre deixen petjada.