Un article de Fonxo Blanc
Aquesta secció mensual anirà publicant fragments molt escollits de dos distingits altafullencs del món de les lletres: el crític Josep Ixart i Moragues (1852-1895), de la família que tingué la casa pairal a la plaça del Pou i el c) del Forn. El llatinista Joaquim Balcells Pinto (1890-1936), enterrat definitivament a la capella familiar dels Gatell al cementiri d’Altafulla.
Josep Yxart: “Lo poble català no és artista a la manera dels pobles meridionals d’acalorada fantasia i cor impressionable, sinó al modo de les races del Nord. En la manifestació artística popular tendeix als sentiments íntims, individuals, de sòbria i concreta expressió, de sabor aspre i melancòlic.
Ses rondalles semblen nascudes sota les boires d’un clima ingrat, a la vora del foc, en les llargues nit d’hivern. Les cançons respiren la selvàtica melangia d’un poble sever i dur, no la voluptuosa i ardent tristesa de l’alarb.
En ses costums, fires, enterros, balls, llevat d’algunes encontrades de sang més via, presideix certa gravetat, fins en les més bullicioses: la gravetat d’un poble treballador, senzill i independent; i el respecte de la dona, aquí menos galantejada que en altres pobles, estenen sobre d’elles cert color de severa poesia, no per cert simpàtica a tots els caràcters”
(“Teatre català. Ensaig històrico-crític”, 1878)
Dr. Joaquim Balcells: “El año 515 de Roma (239 a. De J.C.), nació Quinto Ennio, en Rudia, población de la Calabria, no de la Apulia; era aquel país mitad griego mitad italiano, por lo cual sus habitantes además del osco* conocían el griego y, después de la conquista romana, el latín. A este propósito se refieren aquellas palabras del mismo Ennio transmitidas por Aulo Gelio. “Q.Ennio decía tener tres almas, porque sabía hablar griego, osco y latín”.
Descendiente de una Antigua familia del país, que tenía entre sus antepasados al rey Mesapio, pudo contar con medios suficientes para familiarizarse, en Tarento, tal vez, con la poesía de los griegos y con su ciencia, singularmente, con la filosofía.
“Ennio formó parte de las legiones romanas durante la segunda guerra púnica, siendo el 550 de Roma, centurión en Cerdeña, donde, al regresar de África, lo encuentra Catón, quién, admirado del mérito del poeta se lo llevo consigo a Roma, (…)
“Modestamente se instaló el poeta en una casita del Monte Aventino, cerca del templo de Minerva, lugar donde se reunía el Collegium poetarum (…) Es tradición, que buscaba en el vino inspiración para sus versos (…) esta afición le ocasionó la gota, enfermedad de la cual murió el año 585 de Roma (169 a. De J.C.)”
(“Ennio. Estudio sobre la poesía latina arcaica”, 1914)
(*) osco: llengua itàlica que parlava un antic poble de la Campània.