“Extremely wicked, shockingly evil and vile”: una història potent mal desenvolupada

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

Les històries basades en fets reals tenen molt de rebombori, en especial aquelles d’assassinats i policíaques que mostren el costat més obscur de l’ésser humà.“Extremely wicked, shockingly evil and vile” és una pel·lícula que va tenir bastant d’eco en el moment de la seva estrena. Tracta un tema molt delicat sobre uns fets reals de no fa gaire temps. Però el film en si, sincerament, deixa molt a desitjar.

La història és bàsicament com condemnen a Ted Budy pels assassinats que va cometre. Una història real d’un estudiant de dret psicòpata que matava dones de formes inhumanes per plaer. Molta gent coneix la història o almenys n’ha sentit a parlar i la pel·lícula així ho suposa, perquè et vomita les situacions com si ho sabessis tot.

Per començar, el nom del protagonista no apareix fins que ha passat un quart de pel·lícula. Fins llavors, veus a una parella convivint sense saber qui son. La policia sospita d’ell, però ja saps que és el dolent perquè la primera escena és el final, quan ell està a la presó. Gairebé dues hores de film i des del principi ja saps com acaba. No hi ha emoció durant la trama, és tot lineal. No hi ha alts i baixos, ni situacions de tensió que facin que vulguis seguir amb la història. El propi protagonista donaria molt de joc, perquè té carisma i és molt intel·ligent, però des d’un principi ho tiren tot per la borda, perquè faci el que faci ja se sap que acabarà a la presó. És un recurs bastant inútil tenint en compte que mitja història és el seu judici.

El director hi ha posat ganes, però no li ha sortit gaire bé. Joe Berlinger ha treballat bàsicament amb documentals i es nota que ha tocat poc la ficció. Abusa de panoràmiques i tràvelings injustificats o no acaben de quadrar dins del muntatge final. Durant els diàlegs intenta evitar el típic pla-contraplà, però de nou posa la càmera en llocs estranys sense raó. Tota la pel·lícula està filmada amb un objectiu de gran angular que deforma totes les imatges, traient veracitat al que veuen els ulls, ja que no hi ha cap línia que sigui recta. Probablement hagi sigut una decisió que l’espai ha requerit forçar, però resta molt a nivell visual.

En relació amb l’anterior, el muntatge també és bastant just. Hi ha talls de sobte que desconcerten la vista, per exemple, durant la festa que es munta amb la seva parella, o transicions mal utilitzades que no concorden amb les situacions.

Hi ha alguns personatges que s’introdueixen a la història amb “plantings”, perquè després tinguin sentit amb un “pay off”. Però estan posats amb calçador i molt forçats. És el cas de la mare, que de sobte, cap al final del judici, apareix. Després, diu una frase mítica que va aparèixer per televisió i no té cap incidència més en la història. Tal com la presenten, hauria de tenir bastant de protagonisme, doncs que condemnin una pena de mort al teu fill no és fàcil de pair.

No obstant tots els aspectes negatius, també té coses bastant bones. La més notable és la interpretació de Zac Efron. És un paper complicat i molt exigent, però l’ha sabut resoldre molt bé. Les expressions, el carisma i els gestos del verdader Ted Budy estan presents en el film a través de l’actor. Es nota la feina darrere de càmera per elaborar el personatge. La base de la història necessita tenir aquest factor ben controlat i en aquest sentit, està molt ben aconseguit.

De la mateixa manera, la representació del judici que es va retransmetre per televisió és exactament igual. Totes les entrevistes i aparicions mediàtiques tenen molt de mèrit i afegeixen el punt realista que necessita la història. Els gestos, les frases i cada moviment està gairebé calcat.

També, en referència al guió, les trames secundàries estan molt ben desenvolupades. Tot i que la història manca d’emoció, l’escaleta dels conflictes està ben estructurada. Però son les trames secundàries les que tenen acció i constants alts i baixos, en concret la de la seva dona. El personatge està molt ben construït i durant la història es veu la seva evolució en relació amb la trama principal. Hi ha una evolució des de que comença la història fins al final i és la única que té un arc ben marcat. A més, és la verdadera heroïna de la pel·lícula, té molt de potencial i al final del film és el personatge amb qui se sent més empatia.

Finalment, el conjunt del film sembla un producte morbós per donar protagonisme a una història pertorbadora. Simplement t’ensenya com van passar les coses, està entre el documental i la ficció, però no acaba de ser cap de les dues coses. Per veure-la i gaudir-la mínimament has de conèixer la història i els personatges que hi apareixen, si no, al cap i a la fi, no té gaire sentit.