6 min.
image_pdfimage_print

Entrevista realizada por Òscar Ramírez Dolcet

No hi ha res com fer un cafè a Roma. De fet, no hi ha res com Roma. La ciutat bressol de l’antiguitat, la mare d’un dels majors imperis de la història i que més llegat ens ha deixat encara als nostres dies, respira de mil maneres i rep als qui la visiten de la forma més acollidora i diversa.

Passejar per Roma és un regal si se’n sap gaudir i, sobretot, si es pot repetir l’experiència perquè el primer cop sempre és complicat. Qui coneix a fons la capital italiana i els seus racons, espais on fer un bon cafè o assaborir qualsevol de les tantes especialitats gastronòmiques italianes, és l’escriptor Josep Maria Fonalleras.

La seva aventura romana va començar amb el seu pare i des d’allí, ha estat un constat descobridor de totes les Romes que ha anat passejant i gaudint. Ara, totes aquestes ullades amb calma, en soledat o companyia de la família i amics, són a l’abast de tothom gràcies al llibre “Un cafè a Roma” (Univers 2022) on l’autor esmenta alguns dels clàssics romans: de Fellini a piazza Navona, Trastevere a Santa Maria della Pace, d’un cantó a l’altre… d’una Roma a l’altra Roma. Conversem amb ell.

Josep Maria Fonalleras, gran coneixedor de la ciutat de Roma i els seus secrets, amb el llibre que ha publicat.

 

Josep Maia, Roma, la ciutat eterna, és també la ciutat de la teva vida, dels teus viatges i de moltes de les teves experiències vitals. Què és exactament Roma per a tu?

És molt difícil de dir. Potser resulta que he hagut d’escriure un llibre sobre Roma per poder-ho explicar, ja que no em sortia de fer-ho només amb una expressió exacte. Podríem dir que és una segona pàtria (també una pàtria que neix, com totes, a la infantesa, i encara s’hi està. És una barreja de records íntims, familiars, que han anat agafant cos, que s’han anat modelant amb la intervenció de tota la gent amb qui hi he anat i fins i tot amb la que no he viatjat, però sé que m’agradaria fer-ho.

Com neix, i on, aquesta relació teva amb Roma? Qui en té la culpa de tot plegat?

Sense dubte, el meu pare. Era guia turístic de Girona, però també s’encarregava de dur excursions arreu d’Europa, sobretot a Itàlia. I ens hi introduïa, a mi i als meus germans. No pagàvem l’habitació, perquè dormíem amb ell, clar. I ens ajuntàvem a la colla que ell duia pel món, com en aquella pel·lícula anglesa tan divertida: “Si avui és dimarts, això és Bèlgica”. Tot molt de pressa, a preu fet, però amb imatges inesborrables.

Va ser amb ell que vaig arribar a Roma per primer cop, en una residència d’unes monges a Via Casilina. La resta, de fet, ha estat acumular més episodis a una història que ell va ser el primer a dibuixar. De totes maneres, a casa ja es respirava un ambient molt italià, per dir-ho així, fins i tot m’atreviria a dir que molt “vaticà”. Ja teníem com a joguines records que ens duia dels seus viatges (un nino vestit amb l’uniforme de la Guàrdia Suïssa, per exemple) o escoltàvem sense parar cançons de Niccola di Bari. I, per descomptat, seguíem les cerimònies de Cap d’Any i de Pasqua per televisió, en especial la benedicció papal, que ens salvava de tot mal.

En el teu cas has transmès la teva passió per Roma als teus fills. Se n’han impregnat d’aquest perfum que desprèn la ciutat?

Ho he intentat. Jo crec que aquest tipus de filiacions, d’estimacions, no es transmeten com una lliçó, sinó com una pluja fina que t’amara sense adonar-te’n.  No es tracta, diguem-ho així, d’adoctrinar, de seure’ls perquè vegin què val la pena, sinó d’ensenyar-ho, de transmetre-ho, sense que ni jo ni ells ens n’hàgim adonat. L’exemple més clar és el d’una meva filla que un dia em va recitar, sense avís previ, el dístic de Pietro Bembo que hi ha a la tomba de Rafael, al Pantheon. I les vegades que he anat amb ells a Roma, cada cop, ha estat una experiència renovada, lluminosa.

Imatge de la Fontana del Moro, un dels molts espais a descobrir pels carrers de Roma.

 

Un altre referent, del qual en parles diverses vegades al llibre, és en Modest Prats. Què ens pots dir sobre ell?  

En Modest va ser un mestre. De llengua i literatura i de moltes altres coses. Era una persona extremament intel·ligent. Sàvia. Que podia combinar sabers enciclopèdics amb anècdotes intranscendents, és a dir, necessàries, radicalment útils. I el menjar, i el coneixement dels costums, i l’italià, per descomptat. Amb ell hi vaig estar unes quantes vegades i també vam arribar fins a Nàpols. Després del meu pare, ha estat la persona que més ha influït en la devoció romana.

Les ciutats s’han de conèixer per parlar-ne d’elles, criticar-les i lloar-les. En el teu cas i amb els teus coneixements sobre la capital italiana, què en destaques més?

Tens la sensació que per moltes vegades que hi ha hagis estat (i com que sempre han estat visites esporàdiques i no pas una estada llarga), només en copses l’epidermis. Deia Valéry que les coses de debò són les que entren per la pell, més o menys deia això, i, en aquest sentit, sí que puc dir que conec Roma, però, no ens enganyem, una determinada Roma, la més “tòpica”. És probable que, amb el temps, hagi bandejat aquests tòpics i hagi entrar en una altra dimensió, però les “borgatte”, per exemple, les conec ben poc, més pel cinema i les novel·les que per haver-hi estat. Llegeix un llibre sobre Roma (per exemple, “La ciutat dels vius”) i t’adones que no en saps res. Que hi ha milers de Romes que no coneixes. Les virtuts estan congregades en la Roma quasi imaginària que he anat construint amb els anys, feta de retalls d’experiències, de lectures, d’imatges, d’episodis viscuts. Potser el que destacaria més és que la presència de la història, per dir-ho d’alguna manera, no és una construcció exempta, una invenció autònoma que visites com si fos un parc temàtic, sinó que està incorporada al present. No hi ha un salt temporal ni espacial. Contemples el Pantehon, gires la cantonada i ja estàs prenent un cafè al Sant’Eustachio. Aquesta simbiosi, de totes les èpoques, és fantàstica. Diuen que cada dia està més bruta i, segurament, només conec, com deia, la part superficial, i només m’arriben de tant en tant, conflictes als barris o degradació de la vida pública. Però això, és clar, no afecta el meu imaginari.

Hi has anat en parella, amb la família i amb els amics. Com l’has gaudit més?

No us ho sabria dir. Amb tothom, de maneres diferents. Perquè cada viatge és també un descobriment de com canvia la destinació quan hi arribes amb gent diversa. El plaer de descobrir coses noves és diferent del plaer d’ensenyar coses conegudes, com ara, per exemple, l’església de San Clemente, l’última vegada, a persones que no la coneixien. Roma és, d’altra banda, l’únic lloc del món al qual puc tornar sense haver de córrer, de seguir un horari i un recorregut. És allò que deien Febrés i Domènech, “passejar i civilitzar-se”. És això.

Roma és, com diu la tradició, la ciutat eterna i un espai ple de petites ciutats on en cada moment hi passen coses.

 

Amb els amics heu creat, amb el pas dels anys, una mena de guia que recull què veure, on menjar, per on passejar i tants altres detalls. Com està ara la guia i quin ús li dones un cop ja has fet tantes estades romanes?

Sempre hi és i s’engreixa amb nous descobriments dels uns o dels altres. Petites acotacions de coses noves o introducció de detalls, com un restaurant que tanca. Però sobretot funciona quan algú te la demana. És un goig. L’ofereixes com un tresor particular que es comparteix perquè, en definitiva, aquesta és la millor opció.

Al llibre dius, d’alguna manera, que haguessis volgut ser romà. Si haguessis de triar entre ser gironí i romà, quina elecció faries?

Home, segurament em quedaria on sóc. Ja tinc una edat. Però amb dret de residència i quasi amb dret de ciutadania romana!

Quin és l’últim viatge que has fet a Roma i que has descobert de nou?

L’últim, amb tota la família, els meus germans, les parelles, els meus fills i les parelles, els cosins. Tots. Va ser com una mena d’homenatge als pares. Va ser molt emotiu, molt. Sempre havíem dit de fer-ho i no havíem pogut mai, fins fa un any. Amb ells, no vaig descobrir res de nou, però sí que tot és diferent quan ho comparteixes. Amb els amics, l’última vegada vaig estar a Vila Farnesina, un esplèndid palau amb frescos de Rafael, al Trastevere, i al Museu Etrusc.