Fons d’armari

Article d’opinió de David Serra Martín

Jordi Represa, ens va deixar aquest any passat.

Enamorat de La Rambla Nova,

defensava el seu valor com a espai de passeig i comunió

amb la seva singularitat única de mirador marítim.

Jordi era un botiguer magnífic que, a més, dissenyava la seva propia roba: peces intemporals, sobries, amb un punt d’ironia que ell et confessava a cau d’orella.

Però per damunt de tot, Jordi era amic meu…

Aquest ha estat el darrer estiu. I ja no mengarem ni beurem plegats. Durant els darrers anys es va fer complicat veure’ns i abraçar-nos. Ens havíem guanyat a pols aquesta trobada.

Quan el sol de la vida declina, comença a estendre ombres que ens roben del cor a aquelles persones que han estat fars a la nostra navegació, tan sols roman el so nàutic de les jarcias que han estat les seves paraules i silencis. Alguna cosa ens diu que mai més res no tornarà a ser igual. Potser tocava hissar veles i emprendre aquest viatge cap a Ítaca, a la trobada del cant de les sirenes, estimat amic, lluny del soroll de la mediocritat. Potser que aquesta nova realitat que ens ofega, sense elegància ni glamour, t’ha convidat a marxar ben lluny.

Què et ve de gust prendre, Jordi, amic meu? Un vi blanc lleuger, mig plat de gambes vermelles de Tarragona i una mica de mala bava compartida per exorcisar les calamitats dels nostres maldestres polítics.

Jordi era fill d’una saviesa antiga, mediterrània, afinada per la seva odissea juvenil a l’anglaterra canalla. Mig dandy, a lo Brummel, amb una dosi canalla, que pertany segurament al seu terròs origen alcoverenc, ja se sap la dita: D’Alcover res de bo en ve. Pero si res de bo hi va, no ho deixen escapar

Fem un cafè, company?

Un món que s’acaba, acompanyat per aquest cafè amarg, amb una mica de gel picat i algunes llàgrimes que he vessat en conèixer la vostra partida, amic meu…

De cop i volta, el meu fons d’armari s’ha quedat orfe: al llarg dels anys, el vam omplir amb la teva roba, plena d’històries que ens acompanyaran sempre als robaferits que buscavem compartir estones al teu vaixell, en front del teu enorme mirall, mentre m’ agafes la mida de la vora dels pantalons.

Des de la teva primera botiga al carrer major, fins avui, a la Rambla Nova, recordant la teva participació a la revista Fashion Club i aquesta mítica desfilada de moda als tinglados, amb el nostre malograt Esteve Durán com a mestre de cerimònies, o als peus de la Catedral sempre vas brillar amb llum pròpia.

Abobinaves de la roba-escombraria que s’estén per tot arreu. Potser per això vas teixir, puntada a puntada, un espai sagrat, la teva cabina de navegació, un racó on esquivar la mediocritat i l’agonia del nostre temps.

Quan la gent s’atura davant del teu aparador, aquest temple de l’elegància que era ROBA, es troba en front de l’últim bastió enmig d’un fangar de franquícies sense personalitat. Un temple coronat amb la pintura al sostre de Josep Maria Roselló, artista de pinzellades marítimes. On els maniquies esdevenen cariàtides en espera de libacions.

Una onada de la vida t’ha pres de la nostra, i em sento ara un nàufrag a la recerca d’ asidero.

Aquest ha estat el darrer estiu, amic meu.

Et desitjo bon vent en el teu nou viatge, Jordi.