Helena d’Esparta. Loreta Minutilli

Un article de Lectures Rebels (grup de lectura feminista)

El passat mes de febrer Lectures Rebels va trobar-se de cara amb Helena d’Esparta. O Helena de Troia, amb el nom amb què moltes de vosaltres la reconeixereu. Algunes ja la coneixíem, d’altres, encara no havíem tingut el plaer d’acostar-nos-hi.

Helena d’Esparta no és un personatge fàcil d’identificar. Intimida amb la seva alçada, els seus cabells rossos i la seva mirada profunda. Les paraules de Loreta Minutilli (1995) ens permeten entendre-la, però, des d’una mirada plena de sensibilitat i empatia. Helena de Troia no va ser raptada. Helena de Troia va decidir marxar, tot i haver d’empassar-se l’olor de Paris a canvi de conèixer món. Helena de Troia era coneixedora del seu gran poder i no va dubtar a utilitzar-lo. Helena de Troia era Bella per sobre de tot, i la construcció de tota la cultura que l’envoltava s’havia encarregat de fer-li entendre que allò era tot el que tenia. La Bellesa com a eina, com a botó que acciona tota mena de mecanismes de submissió i rols de poder als que ens podem sotmetre totes si ens deixem l’escletxa oberta. Una arma de doble tall, però, al cap i a la fi, una arma.

La lectura de tot el flux de consciència que Helena vomita sense pauses per relatar la seva vida ens trasllada a un món d’ungüents i sacrificis als Déus, de reis i espases que s’accionen moguts per la ira i per la misèria humana, no per l’Amor d’Helena.

Helena viatja amb la voluntat trobar-se una Grècia acollidora i tolerant, però es troba el mateix món masculí que l’encotillava a Esparta: una ciutat governada pels homes on, tot i trobar aliances femenines, no aconsegueix sentir-se alliberada. Potser la força interna que la té presa és tan gran que mai podrà sentir-se lliure? Potser el pes d’unes estructures patriarcals i misògines (no tan diferents de les d’avui en dia) li impediran, per sempre, ser una dona tranquil·la tot i la seva intel·ligència? Potser, Helena, només necessita una veu. I això últim no és una pregunta.