Imatge: Jacobo Maleriro.
Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet
En un racó oblidat de la història medieval emergeix la figura de Santa Hildegarda de Bingen, una mística, poeta, filòsofa, naturalista i compositora el llegat de la qual ha ressorgit amb força en temps moderns. Tot i que durant gairebé vuit segles la seva influència va estar silenciada, la seva vida i obra han demostrat ser una de les veus més poderoses i influents de l’Edat Mitjana.
Hildegarda va néixer el 1098 a Bermersheim, sent la desena filla d’una família noble local. Els seus pares, Hildebert von Bermersheim i Mechtild, van decidir consagrar-la a Déu des de primerenca edat, i la van lliurar al monestir de Sant Disibode sota la tutela de la monja Jutta, que li va ensenyar llatí bàsic i teologia. Des dels sis anys, Hildegarda va començar a experimentar visions místiques que marcarien tota la vida. Tot i que aquestes visions poden semblar estranyes als ulls contemporanis, eren relativament comuns al segle XII.
La reputació de santedat d’Hildegarda i Jutta es va expandir per la regió, i altres nenes nobles van ser ingressades al convent benedictí que s’havia format al voltant del monestir de Disibodenberg. Després de la mort de Jutta el 1136, Hildegarda es va convertir en l’abadessa del grup de monges.
Cap a 1141, Hildegarda va rebre una revelació divina en què se li va ordenar escriure les seves visions. Tot i els dubtes i la resistència de les autoritats eclesiàstiques que consideraven que només els homes havien de tenir visions i missions profètiques, Hildegarda va perseverar. Amb l’ajuda del monjo Volmar, va començar a redactar-ne les visions i, finalment, les va mostrar a l’arquebisbe de Magúncia. A través d’una estratègia hàbil que va involucrar l’influent Bernat de Claravall, Hildegarda va obtenir el suport papal per continuar la seva missió profètica.
L’autorització papal va marcar l’ascens de Hildegarda a una posició de prestigi que va portar al creixement del convent de San Disibodo, amb l’entrada de joves nobles. Tot i això, una visió posterior va portar Hildegarda a traslladar la seva comunitat al lloc que va considerar revelat per l’Esperit Sant: la tomba de Sant Rupert. Aquesta decisió va generar crítiques i desafiaments, però amb el temps, el suport de l’arquebisbe de Magúncia va assegurar la independència de l’autoritat abacial masculina.
Hildegarda no només va ser una líder religiosa, sinó que també es va convertir en una autoritat respectada en medicina, botànica i fisiologia humana. Les seves contribucions a la ciència i la capacitat per harmonitzar la fe amb l’observació i el raonament són notables.
A més dels seus escrits, Hildegarda també va deixar un llegat musical amb més de 70 composicions recopilades a la “Symphonia armoniae celestium revelationum” i un acte sacramental cantat anomenat “Ordo virtutum”.
El 1165, a causa del creixement de la comunitat, part de les monges es van traslladar a un altre convent. Hildegarda va morir el 1179 i va ser sepultada al convent de Rupertsberg. Tot i això, el seu llegat va caure en l’oblit durant segles, fins que a la Segona Guerra Mundial, l’escassetat de medicaments va portar a un redescobriment dels seus manuscrits i mètodes de tractament. Des de llavors, la seva influència i reconeixement han ressorgit.
En l’àmbit religiós, Santa Hildegarda de Bingen va ser canonitzada pel Papa Benet XVI el 2012 i proclamada “Doctora de l’Església”. La seva vida i obra són testimonis d’intel·ligència, fortalesa i astúcia, i el seu llegat ha perdurat fins als nostres dies, tot recordant-nos la importància de preservar i valorar les contribucions de les dones a la història. Santa Hildegarda de Bingen és un exemple inspirador de com una dona del passat pot il·luminar el present i el futur.
