Article d’opinió d’Òscar Ramírez Dolcet
Fa pocs mesos, en el marc de l’exposició “Doce fábulas urbanas” que es va poder veure a Matadero, a Madrid, l’estudi d’arquitectura OMA, amb abast internacional i delegats a mig món, va presentar el projecte “El hospital del futuro”, una mostra que va constituir un manifest audiovisual que qüestiona l’actual disseny dels Espais Sanitaris i reflexiona sobre una creixent medicalització dels llocs habitats. L’any passat, quan l’inici de la pandèmia i el col·lapse dels centres hospitalaris, els hotels i les escoles es van transformar en veritables hospitals.
Una data clau en la palpitant història global va ser l’últim dia de l’any 2019, quan les institucions sanitàries de Wuhan, a la Xina, van informar al món dels primers 27 casos de pneumònia amb etiologia desconeguda, el que més tard va ser el SARS-CoV-2 i posteriorment Covid 19. Els nous “amfitrions” del nou virus no eren els qui morien cada dia, eren els pacients que el progrés mèdic va aconseguir mantenir en vida durant setmanes i mesos. Com hi havia col·lapse hospitalari, altres centres que abans no havien format part de l’àmbit sanitari, ara atenien les malalties intransmissibles com el càncer, l’afecció cardiovascular, els problemes respiratoris o la diabetis. Com a conseqüència de tot això, molts hospitals es van diluir en una espessa xarxa d’atenció domiciliària que assegurava la qualitat de vida del malalt crònic. Dit d’una altra manera, quan el Covid 19 passés, o passi, estava clar que existirien els hospitals post-pandèmia.
Els impulsors del projecte gràfic de “Doce fábulas urbanas” asseguren que de cop i volta, a molts països s’ha demostrat que els procediments quirúrgics i els avenços científics han generat un declivi de les unitats de cures i el model modern ha envellit de cop. Com més recent és l’hospital, menor resulta la seva vida útil, sostenen els responsables d’OMA, perquè “les epidèmies es repeteixen, les infeccions persisteixen i, donada la globalització, sempre ha existit el risc d’una cosa semblant a l’anomenada grip espanyola que ara es diu Covid-19”
Els xinesos van construir en només 10 dies un hospital amb 1.500 llits. Aquí, la preparació del terreny.
Només quan es van patir problemes reals per acollir a tants contagiats, es va arribar a la conclusió de la utilitat que haguessin tingut els vells hospitals si no s’haguessin enderrocat, tancat o abandonat”.
La instal·lació a Matadero de Madrid llança aquest i altres interrogants que, recolzats en imatges d’arxiu televisiu, es queden sense resoldre. Potser l’hospital del futur sigui autosuficient, com un hivernacle, i produeixi tot el que necessita per a la seva activitat. O potser funcioni com un no-lloc, perquè s’imposi el tractament individualitzat del pacient. La maquinària podria alliberar el personal de tasques rutinàries com la neteja o la cuina. Qui sap: l’únic evident és que l’hospital del futur estarà en constant transformació, com un teatre que s’adapta a cada funció.
L’estudi, mitjançant el seu muntatge, reclama d’alguna forma la generació d’una gran pluja de projectes que defineixi què cal fer amb els centres sanitaris, hospitals especialment, quan el sistema decideix que ha d’acabar-se la seva funció. I, de la mateixa manera, tenint en compte que ara moltes cases són els propis “centres sanitaris”, és necessari redissenyar com han de ser, quines especificacions han de tenir, com han de donar servei realment a nivell social. El món es repensa constantment i més encara en l’àmbit que abans era el més segur i ara és el menys confortable: la casa pròpia.
10 dies després de la foto anterior, amb els treballs de preparació de la terra, la Xina tenia aquest nou hospital.
