Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
“Ida” és una d’aquelles joies que et trobes mentre navegues per les plataformes. Una pel·lícula de 82 minuts, polonesa i que va triomfar al Festival de Cannes, no hi ha res més a dir.
L’Ida, una adolescent crescuda en un conveni, es retroba amb una tieta desconeguda just abans de fer-se monja. Aquesta familiar li descobrirà la veritat de la seva família i tots els interrogants que hi ha al seu voltant. Així, les dues inicien un viatge per trobar els difunts i desmantellar el passat familiar.
La trama se situa entre un coming of age i una road movie. La tieta i la protagonista recorren poblets i diferents indrets buscant pistes sobre la seva família. Però alhora l’Ida descobreix una vida fora el conveni que li fa replantejar els seus ideals religiosos. De la mateixa manera, hi ha dos conflictes molt clars. En primer lloc, la premissa externa se situa en la cerca dels familiars i totes les dificultats que se li presenten durant el camí. Però, d’altra banda, hi ha el conflicte intern de la mateixa Ida. En sortir del conveni, ha de fer-se amb un món que amb el qual no està habituada i, a més, ha de pair la veritat del seu passat. Els seus pares no només van morir durant la guerra, sinó que a més eren jueus.
Aquest fet es troba reforçat per la direcció. La composició dels plans és molt acurada, amb els personatges sempre per sota de la línia dels terços i amb una estètica fotogràfica. El ritme intern és molt lent, però s’il·lustra l’estat intern de la protagonista i acompanya a l’espectador a què reflexioni amb el personatge. En molts d’ells hi ha silencis, com si el públic estigués dins d’un temple observant l’espai.
De la mateixa manera, els diàlegs són senzills, de frases curtes, però directes, contundents i plens de significat. No és gens senzill que a una monja li confessin que la seva descendència més directa és jueva. O que un noi li parli de tenir fills i sobre la vida “normal”. La incomoditat es mescla amb la crueltat de la realitat a través de la paraula. A més, només hi ha el diàleg necessari, perquè en realitat tots són desconeguts, cap dels personatges es coneixia abans de l’inici del film. Així, tots lidien amb els seus fantasmes del passat que guarden per ells mateixos. Només es desvela el necessari per seguir la història, però tant l’espectador com els altres personatges intueixen que falta l’altra part de l’iceberg.
Aquest fet es mostra per la caracterització de cadascun d’aquests. La seva forma de vestir, de parlar i de moure les mans els delaten. És una història on la relació entre els personatges és molt important. Sense trobar les persones adequades en el moment que toca, les coses hagueren anat molt diferent. De la mateixa manera, tots tenen en el punt de mira el seu propi objectiu i el seu propi món particular i els seus camins se separen un cop ja no s’interessen entre ells mateixos.
És una història crua, explicada de manera superficial, però amb un rerefons molt profund. Els plans, el ritme i tota la composició en conjunt il·lustren els atributs que caracteritzen el film. Pawel Pawlikowski va retornar a la seva terra natal per buscar les històries més íntimes del passat de la seva nació. Amb això, va néixer una obra d’art.
