Jaume Folch: “Com és impossible fer de la platja d’Altafulla un pòlder holandès amb sorra guanyada al mar, no hi trobarem gaires solucions a mig termini”

⏱ 12 min.

Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet

El mar és un element tan viu com la terra però li atorguem un rol secundari. El relacionem amb l’estiu i la platja, amb la pesca, amb els creuers i, des de fa uns anys, amb les corrents migratòries i les pasteres. Aquesta és la realitat de gran part del món, els usos que apuntaríem en un paper en cas que la pregunta d’examen fos “què és el mar”.

Però llavors hi ha tots els altres elements que desconeixem o que ens sonen de pas. El mar és un espai ple de vida que no cuidem com caldria, que associem a un magatzem de peixos inacabables, que contaminem de moltes maneres que no sabem i que, cada cop, està més ofegat.

El Culte a Posidó dels antics grecs, res té a veure amb la incultura actual sobre un element que cobreix el 71% de la superfície de la Terra i que, amb el canvi climàtic, ens està fent advertiments constants i ens dona lliçons del seu estat de descontent. Conèixer la porció d’aigua que tenim a l’abast, aquella que utilitzem per a moltes accions esmentades abans, és molt important. Hem de saber qui viu sota les aigües, què s’hi mou per allí, com és la vida en la foscor marina.

El Jaume Folch, doctor en ciències biològiques i investigador del grup TecnATox de la Universitat Rovira i Virgili, ha compilat en un llibre la realitat de la mar de Tarragona. Aquesta aproximació al nostre litoral des d’un prisma naturalista i científic, ens permet resoldre molts dubtes i formular moltes preguntes que volem que ens contesti ell mateix.  

Jaume, el llibre aporta llum sobre un element desconegut i molt important com és la biodiversitat del litoral de Tarragona. Què et va portar a escriure’l?

És la quarta guia que publico sobre el litoral de Tarragona i, per tant, no ha deixat de ser una petita obsessió això d’escriure sobre la mar de Tarragona en els darrers 20 anys. Com a naturalista o científic i com a instructor de busseig sempre he trobat que el litoral submergit és un gran desconegut en general, i en particular el litoral de les comarques de Tarragona és ric en paisatges submarins de gran bellesa que cal donar a conèixer. Finalment, voldria que els nens i nenes trobessin es aquest llibre el forat del pany que els permeti fer una ullada per descobrir aquesta realitat, i que se la facin seva i se l’estimin. Potser així tots plegats aconseguirem preservar-la.

Som conscients que la mar mediterrània és tan rica en espècies i de la rellevància que té a nivell mediambiental?

Probablement s’associa la idea d’una gran diversitat d’espècies a un escull de corall i no pas a una platja de Tarragona, malgrat que una platja de Tarragona és probablement més diversa que la mitjana de les platges del món. Igualment, les platges de Tarragona han proporcionat durant segles aliment per a la població i prosperitat econòmica des dels temps de les almadraves de tonyina al desarrollisme turístic que s’ha perllongat més de 60 anys. Vivim en un petit paradís de gran bellesa natural i podem gaudir d’una mar rica i d’aigües cristal·lines. Qualsevol gestor públic dels municipis costaners de Tarragona se n’adona clarament de la vital importància econòmica que en resulta de l’explotació d’aquests ecosistemes litorals tant diversos. Malauradament, però, a Tarragona justament la gestió d’aquests recursos és erràtica, insuficient quan no equivocada i posa en greu risc el seu futur. Amb això també es posen en risc els beneficis que aquests sistemes naturals ens proporcionen i que es poden quantificar en termes econòmics pel que fa a les diferents activitats econòmiques que en depenen i que alhora tenen un impacte sobre la salut de bona part de la població local. Això darrer també es podria quantificar econòmicament i el resultat segurament resultaria impactant.

La contaminació químic-orgànica i l’acumulació de plàstics, que sembla que siguin problemes que ens quedin lluny, són també dues de les preocupacions més urgents a resoldre, oi?

Els plàstics que captem del nostre medi ambient ja son presents als nostres organismes, i en teixits clau com el cervell, el fetge o els ronyons. A més, els plàstics tendeixen a captar molècules orgàniques potencialment tòxiques, així com metalls pesants. Per tant, els efectes d’aquesta contaminació ja els portem a sobre, si es pot dir així, malgrat que encara no en sabem les conseqüències de tot plegat a mig o llarg termini. A Tarragona la contaminació plàstica està originada a partir de les aigües residuals urbanes, malgrat que en siguin tractades a les depuradores, i també pot ser eventualment  originada en el context de l’activitat industrial. Un exemple d’això són els “nurdles”, o petites boles de plàstic “cru” que seran després utilitzades a les industries que fabriquen elements plàstics, i que tot sovint es poden trobar en grans quantitats en platges com La Pineda. Aquestes boletes causen la mort de moltes espècies marines en ser confoses per menjar. Tot plegat posa de manifest que la nostra salut no es pot dissociar del medi ambient on vivim, i que per preservar-la és absolutament imprescindible reduir els nivells de contaminants al medi.

La primera, la contaminació, requereix també d’un cop de mà de les institucions que vetllen, o haurien de vetllar, pel compliment de les normes a alta mar. Parlo de vessaments contaminants, de la neteja de les cisternes i tancs sense permís i tantes altres accions que caldria evitar. Quin paper haurien de jugar aquestes institucions i quin juguen realment?

Jo en cap moment em refereixo a l’àmbit marí en aigües obertes lluny de les costes, on la legislació ja no és aplicada per les administracions locals. No tinc experiència directa del que passa a alta mar, i amb això vull dir que el que apareix al llibre és únicament fruït de la recerca del grup TecnAtox de la URV i de l’experiència personal dels companys bussejadors que han aportat les seves imatges i, per tant, està basat en les evidències materials estudiades els darrers anys. Per qualsevol afirmació que es fa al llibre s’hi podria aportar una evidència experimental, o una documentació gràfica. Malgrat això, és obvi que el que es pugui regular en alta mar és molt important i també és cert que s’han fet avenços importants en alguns aspectes. Malgrat això, insisteixo que gran part de les espècies marines es reprodueixen davant de les platges i no mar enllà, i el que deixem de fer per preservar el que tenim a tocar de la platja, per exemple les praderies de fanerògames, te uns efectes molt importants sobre les espècies que després ens trobarem a alta mar.

En el cas dels plàstics, per més que es vol conscienciar amb campanyes a la població, sembla que el problema no vagi amb nosaltres. Quina solució té aquest greu problema, si en té?

Bàsicament una reducció en l’ús que en fem d’elements quotidians com ha estat el cas, per exemple, de les bosses de plàstics o dels bastonets higiènics, i un augment del volum de material plàstic reciclat. D’altra banda les empreses especialitzades haurien d’aconseguir produir materials plàstics d’un sol us realment biodegradables, cosa que ara mateix no és el cas. I en tercer lloc les administracions públiques haurien de millorar l’eficiència de les depuradores pel que fa a la neteja dels elements plàstics de les aigües depurades que aboquem a rius o al litoral.  Per cert, tampoc estaria malament invertir en recerca tant pel que fa a mètodes de detecció dels contaminants com pel que fa a sistemes de neteja químics o biològics.

El llançament de plàstics és una evidència que la població, en general, no té cura de la platja quan hi va. Hi ha esperança de cara a un canvi d’actitud o és una batalla perduda?

Com a membre del que es coneix popularment com a “generació baby-boom” quedo força sorprès de fins a quin punt alguns grups de joves -i no tant joves- no manifesten cap tipus de sensibilitat al respecte. Parlo dels espectacles de brutícia després de les festes a l’aire lliure. Malgrat això, segueixo pensant que la cultura ciutadana es pot aprendre i que la millor inversió d’una societat és l’educació. Per això parlo dels nens en relació amb el llibre. D’altra banda aquests fets no representen en absolut el conjunt dels joves, per suposat, i les noves generacions tenen una consciència mediambiental molt més sòlida que les generacions més veteranes. Per tant, la combinació de l’esforç en comunicació alhora que en educació,  la progressiva emergència de les maneres de pensar i de fer les coses per part de les noves generacions ens porta, sens dubte, a un escenari d’optimisme.

La sobrepesca, professional i esportiva, esdevé un altre problema a resoldre. Europa ja s’ha començat a moure dient que ens uns cinc anys hi haurà límits horaris de pesca i flotes més petites de les actuals. Aquest és un tímid gest o podrà ajudar?

Com he comentat abans, al llibre es fa una mirada al litoral més proper on l’impacte de la pesca professional es limita a la coneguda com a pesca artesanal. La reducció de les flotes de pesca tradicionals com les d’arrossegament o encerclament és un fet que s’està esdevenint sense cap intervenció directa de les normatives de la Comunitat Europea en aquest sentit. Són el producte de la combinació de la davallada en el volum de les captures, o del seu preu de comercialització, i de l’increment dels costos associats a l’activitat de pesca. Els desequilibris en les poblacions d’espècies d’interès comercial acabaran per fer de l’activitat pesquera quelcom d’insostenible en si mateix i calen solucions com la d’implementar una regulació més efectiva. Es fa difícil determinar quin impacte és més important sobre les comunitats litorals de les que parla el llibre, si la pesca artesanal o la pesca esportiva. Personalment m’inclino a pensar que la combinació de la pesca furtiva i la pesca esportiva practicada amb la intensitat que es produeix a Tarragona son les que causen un impacte més important sobre el medi, i son directament responsables de la desaparició d’espècies com meros, morenes o llagostes del conjunt del litoral, així com de la destrucció directa d’alguns ecosistemes. La única solució efectiva es la de crear espais de reserva on les espècies puguin recuperar les seves poblacions. Actualment, però, els espais marins protegits al litoral de la província de Tarragona no representen ni un 1% del total de la façana litoral mentre que els experts aconsellen protegir efectivament al voltant del 25-30% del litoral. Tot plegat fa del conjunt de les activitats de pesca una activitat insostenible a mig termini, principalment perquè acceleren els desequilibris poblacionals que el canvi climàtic està causant. El litoral de Tarragona experimenta un procés de desertització conseqüència del conjunt d’aquests impactes derivats de l’activitat humana i de la manca de mesures de protecció. En aquest context probablement estem badant i només cal fer una ullada a com s’estan protegint espais litorals a tot arreu on l’activitat turística genera una activitat econòmica significativa per adonar-nos del problema. Ho podem veure a casa nostra, a la Costa Brava, on els espais protegits no han parat de créixer en els darrers anys, o en països més “allunyats” culturalment com Egipte, que han protegit el conjunt del litoral del Mar Roig conscients  de la importància del seu impacte econòmic. A Tarragona no s’ha fet res de tot això en el que portem de segle i la situació és, probablement, insostenible a mig termini si no prenem mesures.

El llibre fa un recorregut marítim per tot el nostre litoral. Aturem-nos a Altafulla. Quina realitat té aquesta franja concreta ara? Quin és el seu estat?

La façana litoral d’Altafulla és relativament petita, amb fons monòtons de sorra fina i llim i que representa una transició entre els fons de roca a les “barres” de Torredembarra, on s’hi troben praderies de Posidonia oceanica ben conservades en alguns punts, i els herbassars de Cymodocea nodosa que adquireixen certa potència entre la Punta de la Móra i la pròpia ciutat de Tarragona. A l’alçada de les boies de delimitació de la platja, davant el passeig de les Botigues de Mar, podem trobar un herbassar de Cymodocea nodosa molt poc densa, alhora que s’han instal·lat recentment biòtops dels anomenats “ecològics” per subjectar les boies de la platja, i en un punt concret formen un grup de desenes d’elements.

En aquesta part de la platja la visibilitat de la columna d’aigua es tot sovint relativament petita probablement per la composició de les sorres utilitzades en la regeneració de la platja. Pel que fa als biòtops, actuen de concentradors d’espècies d’interès comercial, però la manca de protecció i la relativa poca fondària faciliten que siguin pescades amb facilitat tot restant eficiència al seu potencial impacte beneficiós sobre el medi. Pel que fa a l’espigó, es pot dir que genera una certa vida al seu voltant i sobre la superfície de les roques, però pràcticament desapareix al final de l’estiu per la facilitat amb què s’hi pot accedir i la seva continuada freqüentació. Aquí l’activitat humana és igualment determinant. Aquesta estructura genera una certa millora en les característiques físiques i en la transparència de la columna d’aigua a l’alçada de la desembocadura del Gaià. Igualment aquí els fons son monòtons de sorra i llim i també s’hi pot trobar amb una gespa de  Cymodocea nodosa molt poc densa.

Com moltes altres poblacions a Espanya, Altafulla veu desaparèixer quasi per complet la seva platja perquè el mar sembla recuperar aquell espai que li pertany. Però això topa amb les demandes del sector del turisme que necessita platja en un municipi que és, històricament, turístic. Poden conviure ambdós elements, la recuperació del litoral i les necessitats del turisme?

Mentre que el fons submergit és pràcticament uniforme, l’espai litoral emergit d’Altafulla està clarament dividit en dues part ben diferenciades. L’espai meridional es troba relativament ben conservat a la desembocadura del Gaià i fins al club marítim, amb un espai dunar encara visible en alguns punts i que probablement facilita la circulació de la sorra i el manteniment de la platja. Això deixa de ser així un cop arrenca el passeig on la potència de la platja cada vegada es fa més petita i constitueix un problema amb construccions que actuen de barrera, bloquegen la circulació de la sorra i probablement també acaben contribuint a la desaparició progressiva de la platja. Tampoc cal oblidar l’efecte de la construcció de dàrsenes portuàries a poca distància, com és el cas del port de Torredembarra però, personalment, no en tinc cap dada al respecte.

Per mitigar el problema de l’erosió de les platges els experts recomanen aturar el canvi climàtic a nivell global, i a escala local recuperar els espais dunars que, malauradament també a Altafulla, es troben a sota de les guinguetes, dels restaurants, del passeig i de les cases que constitueixen les botigues de mar. Com tot plegat això sembla gairebé impossible, i com també és impossible fer de la platja d’Altafulla un pòlder holandès amb sorra guanyada al mar, doncs sincerament penso que no hi trobarem gaires solucions a mig termini.

Quines accions cal fer per protegir el litoral a Altafulla? 

Per mitigar l’erosió de la platja els experts recomanen reconstruir els passejos, les cases, els càmpings, els restaurants o les guinguetes terra endins. No és però probable que això s’esdevingui properament. Per mitigar la degradació dels ecosistemes submergits cal generar espais de protecció, i també cal gestionar de forma integrada, supramunicipal, els espais d’interès natural com el “costes del tarragonès” de la Xarxa Natura 2000 al que pertany en la seva totalitat el litoral d’Altafulla. Cal ordenar les diferents activitats i limitar les que degraden els ecosistemes litorals, començant per la pesca para-esportiva. Si a més es volen invertir diners, es poden col·locar boies de fondeig per les embarcacions i es poden fer actuacions amb estructures artificials que contribueixin a augmentar la biodiversitat, alhora que coadjuvin a fixar les praderies de fanerògames i, en el seu cas, a restaurar els ecosistemes degradats. Aquests materials, però, han d’estar adequadament analitzats pel que fa a la seva composició física-química i han d’estar d’acord amb  tot un seguit de requisits pel que fa a la seva ubicació i característiques, i han d’estar degudament autoritzats per les autoritats competents. Això no ha estat la norma fins ara.

Resumint, el llibre és realitat però no convida a l’optimisme perquè la mà humana és la culpable real del canvi que pateixen els mars, oceans, el nostre litoral i les espècies que hi viuen. La radiografia general es tan negra? Té encara solució o ja estem condemnats?

Que depengui de nosaltres, els humans, és un problema i alhora una oportunitat. Al capdavall nosaltres decidim, no els peixos. La ciència ha demostrat la seva capacitat per batre un problema mundial com la pandèmia COVID que també sembla ser una conseqüència de l’impacte dels humans sobre el medi natural. Això ho hem fet quan el conjunt de la societat ho ha necessitat i no ha dubtat en posar els mitjans necessaris. La ciència i la tècnica estan ja actualment cercant i proposant solucions per mitigar l’impacte del canvi climàtic, malgrat que encara ara moltes persones no ho consideren necessari perquè no són conscients del risc que correm. També s’està treballant localment per estudiar la degradació dels ecosistemes litorals a Tarragona. Jo mateix pertanyo a un grup de recerca on s’estan assajant nous materials per facilitar la recuperació d’ecosistemes litorals i per millorar els mètodes de detecció de contaminants com els microplàstics, alhora que cercant solucions per la reducció de la seva presència al medi. El problema es que la societat encara no entén que això sigui un problema en el que valgui la pena invertir recursos i, molt menys encara, que constitueixi una prioritat per la que calgui actuar. La societat tarragonina no veu el perill que representa la progressiva degradació del medi litoral i és per això que, per exemple, dubto molt que una majoria de ciutadans estigués d’acord en crear espais de recuperació d’espècies o d’ecosistemes en benefici de tots. En general és encara més important poder pescar per diversió que mirar de tenir algun tipus de cura de l’ecosistema que aporta més beneficis al conjunt de la societat, que és el medi litoral, i a risc de que al final ho acabem perdent tot. No hem donat cap pas significatiu en els darrers 20 anys per protegir el que ens dona de menjar a molts municipis costaners de Tarragona, i no s’ha invertit pràcticament cap recurs econòmic, ni tampoc s’ha fet cap esforç significatiu pel que fa a la seva gestió. Malgrat tot la realitat és tossuda i l’esdevenidor no promet altre cosa que la necessitat d’actuar. En tot cas voldria ser jo també un pessimista actiu, com deia el Professor Ramon Margalef, i tot desitjant que reaccionem a temps. Tot plegat depèn de nosaltres, absolutament tot depèn de nosaltres.