John Tavener o com tocar la mà de Déu a través dels sons edènics

Un article d’Òscar Ramírez Dolcet

Reconec que l’edat ens torna dòcils i que, els qui ens sabem enclaustrar quan escoltem un disc o assaborim un llibre, caiem ràpidament en al temptació de certs creadors que, en alguns casos, es posen al mateix nivell que el Diví.

A mi em passa cada cop que escolto certes melodies, com les composicions de John Tavener. Amb els primers compassos de “The Lamb”, esdevinc un fidel servent d’aquest ramat, petit suposo, que ens deixem tocar pe aquesta peça celestial, empíria i paradisíaca. Jo també m’abandono a les notes de “Funeral Canticle” del tot poderós creador Tavener i entra en mi la pau i l’abandonament interior.

A partir d’aquí, lector o lectora d’aquest article, abandonat al seu Evangeli i deixa’m recordar qui va ser aquest bon home. John Tavener.

El seu viatge musical va començar amb estudis a la Highgate School i va continuar a la Royal Academy of Music, on va comptar amb la tutela de distingits mestres, incloent-hi Lennox Berkeley. No obstant això, no va ser fins al 1968, als seus 24 anys, que Tavener es va donar a conèixer al públic en general amb la seva obra mestra, la cantata dramàtica “La balena”, inspirada en el Llibre de Jonàs de l’Antic Testament. Aquest emotiu treball va ser presentat en el debut de la London Sinfonietta i posteriorment enregistrat per Apple Records.

El que fa que la música de Tavener sigui excepcional és la seva profunda espiritualitat, que mai va ser un simple artifici o un intent d’atraure audiències, sinó una manifestació genuïna del seu pensament religiós que aixopluga i guia totes les seves composicions. Malgrat haver explorat l’avantguarda musical en la seva joventut, el 1977 Tavener va experimentar una profunda transformació en convertir-se a la fe de l’Església Ortodoxa Russa. Aquesta conversió va marcar l’inici d’un procés de purificació del seu llenguatge musical, en cerca d’una simplicitat de recursos que potenciés la dimensió contemplativa i espiritual de les seves obres.

Inspirat per celebracions religioses, Tavener va crear obres memorables, incloent-hi la seva poderosa composició per a violoncel i orquestra simfònica, “The protecting veil”, encarregada per la BBC i estrenada el 1989 en el prestigiós cicle de concerts Proms de Londres. Aquesta obra, que va romandre durant setmanes a les llistes d’èxits, és només un exemple de la capacitat de Tavener per tocar les fibres més profundes de l’ànima humana a través de la música.

La música religiosa es va convertir en el nucli de la seva producció, i les seves obres s’han convertit en elements essencials en el repertori dels millors cors del món. La puresa, elegància i força comunicativa de les seves composicions, com “Hymns of paradise” (1993), “Angels” (1985) o “The lament of the mother of god” (1989), han deixat una empremta única i del tot irrepetible en la música sacra.

La composició “The lamb” (1982), inspirada en el poema homònim de William Blake, s’ha convertit en un clàssic nadalenc al Regne Unit, destacant la seva capacitat per abordar temes universals a través de la música i especialment la sacra.

Fins i tot, fora de l’àmbit clàssic, la seva música va sortir d’allò normal per traspassar fronteres en tots els sentits. La seva banda sonora per la curtmetratge “Pilgrimage” (2001) dirigit per Werner Herzog es va convertir en un altra èxit que va atraure una àmplia games d’audiències i artistes internacionals, des de John Lennon y McCartney fins a Björk, artistes que sortosament van difondre les obres de Tavener desmostrant la versatilitat del seu talent.

Una de les composicions més populars seves és la dolça elegia “Cançó per Athene”, escrita el 1993. Aquesta peça musical va commoure milions de persones el 1997 quan va ser interpretada en el funeral de la princesa Diana de Gal·les. És només un altre exemple d’una creació de factura impecable i una espiritualitat sincera que va brillar de manera excepcional en el terreny de la música coral i religiosa.

John Tavener va morir l’any 2013 a la seva casa, al sud d’Anglaterra, amb només 69 anys d’edat. Feia dues dècades li havien diagnosticat una afecció coronària i cinc anys abans de morir havia parit un greu atac de cor que l’havia deixat mig any en una unitat de cures intensives. Al final, es va apagar el seu cor però allò que va crear, segueix donant-nos vida i espiritualitat a uns quants mortals que ens conformem, i hem de donar gràcies, en deixar-nos tocar d’a prop per Tavener, l’home que va tocar la mà de Déu.