Article d’opinió de Blanca Ferrer
Parlàvem de canvi, de transformació, de desenvolupament de les persones. Tot plegat, justificat sota la llei natural del procés que comporta el camí que ha de recórrer un infant cap a la maduresa.
Sota el paraigua de l’aprenentatge, l’individu ha de poder trobar les eines que li seran útils pel seu creixement tan físic com psicològic. En aquest punt del camí, ens trobem amb un individu en la seva etapa de joventut.
En aquest procés, en general, el jove ha de ser capaç de suportar, i també gestionar, canvis de context, de realitats i de situacions perquè la vida, com nosaltres, també evoluciona i el dia a dia empeny a una “sort“ que, a vegades és millor i altres va pitjor.
Aquesta individualitat, sana i natural, ha d’anar de la mà doncs, i de manera coordinada i encaixada, de les regles i normes socials que donaran el sentit col·lectiu i necessari per conviure en societat
Què passa quan les situacions van maldades, com ens estem trobant ara mateix immersos en una crisi sanitària generalitzada, on els joves precisament no paren de ser assenyalats amb el dit i titllats d’irresponsables, d’inconscients i egoistes? Se’ls acusa de saltar-se aquest sentit col·lectiu i actuar només tenint en compte els seus propis interessos i necessitats socials com són les de seguir celebrant festes i trobades massives sense cap mena de protecció ni respecte per la salut.
Sí, se’ls acusa de fer-ho no només posant en perill la propagació del virus, si no també faltant al respecte a aquells col·lectius que han patit i estant patint pèrdues econòmiques tan importants que els han portat a la ruïna, com el sector de la hostaleria o la cultura, entre d’altres, o el col·lectiu que han posat en risc les seves vides afrontant la malaltia en primera línia: el de la sanitat.
En quin punt es perd aquest sentiment de pertànyer a un col·lectiu social i el compromís d’actuar tenint-lo en compte? Podem parlar aquí, no d’individualitat si no d’individuació?. La individuació és desprendre’t de les normes, les regles i del sentit col·lectiu mentre es desenvolupa, amb termes freudians, una relació entre el jo i el Sí mateix, tenint en compte les nostres pròpies representacions i comportaments. En un principi, és una acció necessària ja que suposa la força que ens empeny a desenvolupar-nos per nosaltres mateixos. Però quin preu paga l’individu per aquesta distancia, pel fet de separar-se del grup?
La individuació és una necessitat a partir de la qual es constitueix l’individu en la seva singularitat. Però, podria ser la raó d’aquesta «individuació exagerada» que presenten aquests joves un comportament autoimposat per por a sentir-se rebutjats pels seus amics? Podria generar-los por a perdre el seu «estatus», la seva imatge, en un món on aquesta passa per damunt de tot, i desviar el sentit col·lectiu cap al seu propi i únic grup?
Cal fer una reflexió al respecte i tractar de treballar per i amb aquests joves amb missatges de conscienciació, amb pedagogia, transmetre la importància d’actuar i treballar junts on tots els col·lectius d’una manera o altre són i som importants. I fer-los veure que ells hi tenen molt a aportar i també a perdre, ja que, evidentment, no es poden incloure tots al mateix sac ni pagar, com sempre, justos per pecadors.
Podria ser que en moments com els que estem vivint, se’ls hagi de demanar posar en practica la capacitat o valor del sacrifici. Aquesta capacitat que hauria de prevaldre per damunt dels desitjos individuals i col·lectius, allò que vull fer, puc fer, però no hauria de fer. Sacrifici pot ser una paraula que sembli molt forta o antiquada, potser podríem dir compromís, compromís individual i compromís col·lectiu vers a una situació “temporal i circumstancial” o això és el que esperem tots que sigui, un esforç que joves i no joves hem de fer pel bé de tots nosaltres. També juga la paciència, la serenitat no passa res perquè els joves durant uns mesos vegin els seus amics usant qualsevol de les tecnologies que tenen al seu abast… Tots o gaire bé tots hem hagut d’adquirir noves formes de mantenir el contacte amb les nostres famílies i amics. I si és veritat no hi ha res com el contacte proper i humà, les abraçades i els petons, però ara no potser, ja tornaran.
Bon dia Dolores, en primer lloc, moltes gràcies pel teu comentari. Sí, el compromís i la responsabilitat vers el col·lectiu, i també cap a nosaltres mateixos, és cosa de tots. Com molt be dius, la serenitat i la paciència hi juguen un paper molt important, i precisament, són dos conceptes dels quals la societat en va ben escasa avui dia. El ser humà te una gran capacitat d’adaptació i ara és el moment de posar-la en joc. Acceptar el moment és clau per gestionar-lo de manera efectiva. Cal mirar endavant i no defallir. Molts ànims!