Article d’opinió de Blanca Ferrer
En Pep estava nerviós. Era el seu primer dia de la ESO. -Tothom en parla, però no se sap què passa fins que hi ets- , pensava ell rere els cabells que li tapaven la cara. Aquest aspecte no deixava veure la incertesa i la desconfiança dels seus ulls. Els seus llavis tampoc ho expressaven.
Era el gran de dos germans. Un germà estudiós, afectuós i tranquil. Tot el contrari d’ell.
A en Pep no li agradava anar a l’escola. Era un noiet intel·ligent i capaç de fer el que es proposés, però això encara no s’ho creia, i menys els del seu voltant, que el titllaven de mandrós i mal educat.
El seu pare tenia un petit negoci al qual hi dedicava molt de temps que permetia a la família viure tranquil·lament, sense cap luxe especial, però suficient per permetre que la mare es dediqués a la cura dels fills. Era una mare entregada a la seva maternitat. Una maternitat frustrada en altres ocasions i destinada a entregar-ho tot a qualsevol preu. Un preu que penalitzava el fet de mirar-se al mirall o que li hipotecava el sortir amb les amigues. Aquests gests ja eren història. Primer els fills, i després.. res més.
Aquell primer dia va ser el primer de molts altres iguals: molts deures, molta lletra, moltes hores d’atenció, molta exigència, molts nervis, molts sermons, molts exàmens i molt males notes. Molt de tot i, al parer d’en Pep, poc temps lliure, poc esbarjo, poca tranquil·litat i gens ni mica de capacitat per decidir o opinar de res. Tot era injust i negat de llibertat.
Una situació insostenible per a en Pep i amb l’afegit que la comunicació amb els pares era cada cop més difícil i inútil, ja que, segons ell, “no l’entenien”…
Qui tingui un fill o filla adolescent, és ben possible que d’una manera o altre s’identifiqui amb aquesta situació…
Com difereix l’adolescent el concepte de justícia i llibertat respecte a la perspectiva de l’adult?
L’adolescència és una època de canvi, un moment decisiu on l’ésser humà sentencia els patrons adults que ha anat creant i que determinaran les seves conductes.
En Pep es troba en una etapa entre dues aigües: per una banda encara necessita la protecció i l’aprovació de l’adult amb el qual s’identifica. Aquesta identificació (“idèntic”), consisteix en imitar un model psicològic, social i pràctic de la persona referent i que cal que conegui bé. Per una altra banda, sent el desig de “sentenciar” les seves pròpies normes, el seu propi model ajustat a la seva personalitat que tot just comença a reafirmar-se. Allò que se’n diu “adolescència”. Tot plegat, un batibull.
L’adolescència és una època de canvi, un moment decisiu on l’ésser humà sentencia els patrons adults que ha anat creant i que determinaran les seves conductes. És una època de transició i que forma part d’un procés.
De manera general, podem dir que procés significa canvi, transformació, desenvolupament, i sobre tot, evolució. Per tant, és avançar, anar cap endavant.
Un encadenat de fets que culminen en un objectiu, com és el de la maduresa, però que l’adolescent encara no controla perquè és trobar-se en un moment de “prova”.
El no-control, pot derivar en comportaments agressius, com a element de mesura respecte als altres, o també aïllament, com a mecanisme que ajuda a agafar distància per poder assentar nous comportaments. A la vista de l’adult, se’ns mostra en format de una “desesperant” i continuada desobediència.
És difícil gestionar aquesta etapa. La comunicació i la confiança són dos elements indispensables per tal de poder construir la relació necessària entre pares i fills. Una relació entesa també com un procés que es construeix dia a dia, amb temps, paciència, calma, autocrítica, persistència i exemple, que hauria de fer dels nostres adolescents d’avui, els adults emocionalment madurs del futur.
