Un article de Lectures Rebels (grup de lectura feminista)
“De febrers, n’hi ha pocs de bons”.
“Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt”.
“A pesar del febrer, ha de florir l’ametller”.
Si cerqueu dites sobre el febrer trobareu que no son gaire enjogassades, febrer és un mes curt fosc, estranyot i ple de mals auguris…
A Lectures Rebels al febrer hem volgut eixugar un xic el deute gegant que tenim amb les nostres escriptores. Vam llegir “L’hora violeta” de la Roig i ara li tocava el torn a la Caterina Albert. A qui?
A Víctor Català, a la Víctor.
L’actriu Neus Pamies protagonitza la versió teatral de “La infanticida” que ha dirigit Marc Angelet i que s’ha pogut veure al TNC.
Hem llegit “La infanticida”, un monòleg curt, fosc, estranyot i ple de mals auguris que ens ha deixat amb agror a la boca i estómac endurit.
Qui ens havia de dir que una senyora de fa cent anys, una senyora de províncies, una senyora que es va quedar a casa cuidant dels pares grans, al mas, una senyora que s’havia de fer passar per senyor per tenir un espai al món literari del moment, ens havia de fer venir tantes angúnies amb els seus retrats socials de dones que es troben travessades per diferents eixos de violència i poc que ens ho va voler amagar.
La Víctor escriu amb una prosa riquíssima, empordanesa,salada i plena de figures, amb una quantitat de registres lingüístics espectacular però a garrotades, llençant veritats com a pans sense cap mena d’endolcidor.
A la protagonista de “La infanticida”, la Nela, ja ens la presenta tancada en una presó psiquiàtrica. Com ha arribat fins aquí és el que, a través del seu monòleg, es desplega, mostrant a les lectores la cruïlla d’opressió gènere-classe on viu: enganyada pels perfums del senyoret i amenaçada de mort a dalla pel propi pare. Una peça teatral curta però punyent, al punt que algunes de nosaltres, mares, no l’hem poguda acabar.
Caterina Albert ens posa a la pell de la Nela així com d’altres dones a la resta de textos amb un realisme brutal que ens enganxa des de la primera ratlla.
Ens parla de l’adulteri: de la credulitat amb la que les dones abracem l’amor i en sortim ben malparades a “Les Cartes”, de salut mental i dependència a “Ombres”, de l’amor madur i lèsbic a “Carnestoltes”.
La Laura Borràs dèia que Caterina Albert era el Tarantino de les lletres catalanes, a mi m’ha fet més etxura de Haneke.
Ens sentim més en pau amb les nostres àvies literàries però tenim ben present des d’ara ja la poca justícia que se n’ha fet.
REivindiquem, un cop més les germanes de Shakespeare, les ancestres plomades, devant les Carmen Molas de torn. Llegiu la Caterina Albert… si teniu prou valor.
Amanda
Lectures Rebels
Per un 8M combatiu
