Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet
Sortosament, l’art està disseminat arreu del món. Si saps observar i fer la tria entre la qualitat i la mediocritat, el pots trobar a qualsevol espai o en qualsevol moment. Quan finalment, trobes l’excel·lència, aquesta s’ha de compartir.
Aquest passat estiu, passejàvem amb la meva dona pels carrers de Nàpols. Eren sobre les quatre de la tarda de l’1 d’agost de l’any pandèmic. Acabàvem de veure la part subterrània de la ciutat de les pizzes i les preses, aquesta urbs plena de tresors amagats i que ensenya, sense vergonya, els seus defectes. Al bell mig d’una plaça, un grup d’artistes que planten la paradeta el cap de setmana ens mirava amablement esperant que iniciéssim el recorregut, la visita a aquella galeria improvisada.
De sobte, veig sobre una tauleta diverses il·lustracions. Una en concret, d’una noia sense rostre però plena de personalitat, dominant el cel i el mar d’aquell paisatge emmarcat, vestida de nit i amb dos vaixells com a sabates, em captiva i paralitza. El seu creador aprofita el moment i inicia l’explicació de l’obra, basada en un poema de Bertolt Brecht. Les seves paraules, plenes de passió artística, em permeten endinsar-me més en aquell paisatge que ha creat però l’ofici de periodista em posseeix i mantinc una llarga conversa amb ell, el Salvatore Liberti, que ara és el protagonista d’aquesta entrevista.
El Salvatore, nascut a Nàpols, viu amb passió la seva feina i molt especialment quan assisteix als festivals d’il·lustració.
En Salvatore va estudiar Literatura a la Universitat Oriental de Nàpols. Va començar a dibuixar un dia i perquè no tenia res millor a fer. Ara, ho necessita i és el que millor fa. Apassionat dels mapes, amant dels viatges en bicicleta, atrevit però sensible, aquest jove creador té un currículum extens i més que interessant com a il·lustrador.
Va ser Director creatiu de iGoOn (una mena de BlaBlaCar). Col·labora amb el diari Il Corriere della Sera, amb la revista Vanity Fair i amb altres mitjans com Il Foglio o Napoli Monitor. Ha participat a diversos festivals d’il·lustració i ha publicat en desenes de revistes d’il·lustració i còmic (Ratatà, Fanzineist Vienna, Be Comics Padova o Crack per citar-ne alguns).
Avui, perquè l’art no té fronteres i l’hem de difondre on sigui, us el porto davant vostre a través d’aquesta entrevista feta a peu de plaça.
Salvatore, observo que ets tot un expert en l’àmbit del disseny gràfic i, pel que em deies, has treballat per a grans mitjans de comunicació però també vols descobrir la teva obra posant-la a l’abast de tothom, a peu de carrer. Perquè?
M’agrada treballar en ambdues situacions. El repte amb els mitjans de comunicació és important perquè sempre s’ha de trobar la idea adequada en el moment adequat, que sol ser sempre molt petita, és una lluita contra el temps i com soc un ésser molt competitiu sempre intento millorar-me.
El carrer té un gran valor. A Nàpols es viu molt al carrer i, tot i que hi ha processos de gentrificació al centre històric, encara és possible experimentar la diferent humanitat que travessa la ciutat. Per tant, pe a mi és important tenir contacte directe amb tots aquells que em poden fer comentaris o una història per explicar a través dels ulls. A més de l’aspecte purament econòmic, és un treball d’observació, gairebé antropològic. Abans de la pandèmia de la Covid-19. la ciutat estava literalment envaïda per turistes que es barrejaven amb les ànimes dels qui caminen a un ritme trepidant i amb aquells que gaudeixen del sol i el cafè a les terrasses dels bars i a les places.
Quina és la teva base de pensament per a crear posteriorment els teus dissenys gràfics que acabes venent?
La història. No m’agraden les coses que són senzillament belles. M’apassiona el relat, la idea que la imatge en pugui ser una síntesi, em fa moure les mans.
Obra “Nuvole”
I sobre quines temàtiques t’agrada treballar més i dibuixar?
No tinc cap problema en tractar qualsevol argument, sobretot en l’àmbit de la il·lustració editorial. De tant en tant, per diversió, m’agrada definir-me com a un traductor més que com a un il·lustrador, una persona que tradueix en imatges els textos i els suggeriments d’algú altre.
Si penso en els temes de les il·lustracions de la meva recerca personal, gairebé sempre segueixo suggeriments que indiquen un canvi, un moment de transició, una mena d’evolució. No m’agrada estar massa quiet.
Em comentaves abans de comença a fer l’entrevista que participes en diversos festivals nacionals i internacionals d’il·lustració. Què hi fas allí i de quina manera t’ajuda ser-hi a nivell professional o laboral?
Oh, el festivals! Que bonics! Fas la motxilla amb les teves coses, poques i una petita maleta plena de dibuixos; tren, avió, autobús, viatge d’esperança, bicicleta… no hi ha res o quasi res (Covid) que et pugui aturar.
Els festivals són el lloc on passen coses màgiques, des de col·laboracions fins a trobades afortunades, passant per xerrades oníriques i desenfrenades. Coneixes gent com tu que treballa amb l’ordinador, aquells que utilitzen tècniques tradicionals, als qui han inventat la seva pròpia manera de comunicar-se, als qui fan coses molt detallades i que freguen el límit de ser maniàtics o als qui opten tot el contrari. És una manera fantàstica de connectar i ampliar una comunitat que ha de ser recolzada i alimentada. Els consellers delegats i els corresponsals passegen gairebé sempre per les petites exposicions del festival a la recerca de nous talents i és una oportunitat per conèixer-los i conèixer el seu punt de vista i, per què no, entendre els marges d’una possible col·laboració.
Obra “Freesolo”
Creus que la gent, la societat italiana, dona al disseny gràfic i a la il·lustració la importància que es mereix?
Crec que a Itàlia l’atenció cap a la il·lustració està creixent ràpidament i tinc confiança i seguretat en el futur. Massa sovint no es considera exactament una forma d’art per part de tothom, tal vegada sigui en la publicitat perquè el món editorial intenta capgirar la tendència considerant les col·laboracions amb il·lustradors i il·lustradores com a ocasions per a conèixer nous artistes.
Has treballat mai per una empresa o algun diari espanyol?
No, de moment encara no hi ha hagut l’oportunitat adequada. Vaig ser director creatiu d’una empresa anomenada iGoOn que treballa al camp de la mobilitat sostenible. He col·laborat amb ells fent la comunicació visual i introduint les meves il·lustracions.
Fa més d’un any que treballo com a autònom i aquesta és una de les parts més difícils de la feina: gestionar el client i el temps. Però he après, faig servir les tècniques per gestionar el moment de la feina, de manera que no puc incomplir cap termini. He de confessar que he passat nits senceres, en blanc, davant de la pantalla a la recerca de la idea adequada.
Obra “Milano Bookcity”
En un mitjà de comunicació, es pot igualar el poder de la paraula amb el de l’art, el dibuix o la il·lustració? En tot cas, com cal aconseguir-ho? El problema comença per la forma de pensar del propi editor?
Tenen la mateixa dignitat quan el dibuix o la il·lustració es col·loquen al costat de l’article d’una revista o diari. De vegades, potser, es gasten tantes paraules quan un dibuix o una tira serien suficients per resumir-ho tot.
Salvatore, quin treball voldries fer que encara no t’han encarregat?
Voldria treballar per la moda. M’encantaria que em demanessin unes il·lustracions de somni que acabessin sent accessoris de veritat, objectes reals.
Escolta, amb quina imatge il·lustraries aquesta conversa que acabem de mantenir aquí?
Una tassa de cafè americà, un sol càlid i dues cares somrients.
I somriem per acabar l’entrevista, ens fem una abraçada (a l’agost encara era possible aquest gest a Nàpols) i ens deixem. El Salvatore es queda a la plaça atenent l’esguard dels turistes i venent les seves obres. Totes menys la de la que porto a la bossa mentre marxo carrer amunt, la de la noia sense rostre que ara decora una de les habitacions de la nostra casa altafullenca.
Trobareu molts més treballs del Salvatore Liberti a LA SEVA WEB
Detall de l’obra “Montecorvo”
