Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet
La pandèmia del coronavirus, especialment durant els seus primers mesos que van ser els del confinament, va deixar imatges mai vistes. Com a part de la societat, les persones vàrem veure’n algunes com els carrers buits i les ciutats desertes, els silencis de les tardes i els aplaudiments als capvespres, aquelles que ens ensenyaven els diaris i les que veiem atònits per televisió. Però n’hi ha moltes altres que no hem vist, que potser ni imaginàvem.
El fotoperiodista Jordi Borràs (Barcelona 1981) va decidir testimoniar tot allò que anava succeint, els fets globals i els gestos més personals, les situacions que afectaven al conjunt de la societat però també aquells moments més concrets com les cures als avis de les residències, la mort d’un pare, la incineració d’una víctima del Covid, la vida als balcons, el dia a dia dels pocs comerços oberts o, com a element molt comú que ha deixat empremta, la soledat.
El resultat és el llibre “L’any sense primavera” que conté les seves fotos, els textos de l’Estel Solé i que ha editat Ara Llibres. No és, ni de lluny, el primer llibre de memòria fotogràfica que publica el Jordi, però si el més dur i el més difícil. Volem que ens ho expliqui tot. Conversem amb ell.
El Jordi Borràs és Cap de fotografia de la revista La Mira i col·labora també amb altres mitjans. Foto: Oriol Clavera
Jordi, com i quan decideixes iniciar aquest projecte, en format llibre, de “L’any sense primavera”?
Neix del magazine digital “La Mira”, del qual en soc Cap de Fotografia, perquè en aquesta revista comencem a retratar la vida quotidiana del confinament des del minut zero. Iniciem el procés de fotografiar-ho tot, des del que passava als hospitals fins a la realitat sencera de la Catalunya confinada. Som conscients que aquest confinament provoca imatges irreals que no havíem vist mai, com pot ser la Rambla de Barcelona buida, les ciutats i pobles del país deserts, de manera que decidim recórrer el país a la recerca de tots aquests escenaris.
Poc a poc hi anem posant diferents elements perquè em ve la idea de fer un projecte de major envergadura. Paral·lelament, em contacta Ara Llibres perquè va veient les fotos que publico i em proposen fer un llibre, de manera que amb aquesta simbiosi de fer les fotos per la Mira i la proposta d’Ara llibres, surt la idea de fer-lo i és quan proposo fer els textos a l’Estel Solé.
Havíeu treballat abans amb l’Estel? I, en tot cas, què creus que hi ha aportat ella?
Ens coneixíem del món cultural i polític però mai havíem treballat plegats. Tant el text com la imatge tenen la voluntat de fer constar uns fets als quals, ara, no els hi donarem el valor que sí li donarem d’aquí a un temps. Diguem que el llibre està fet amb una perspectiva de la Catalunya del demà. La meva intenció, amb tots els llibres que he anat fent, és deixar constància de la Catalunya del segle XXI perquè, d’aquí a uns anys, puguem saber què hi passava.
Jo treballo fonamentalment amb les imatges, tot i que de vegades també escric, i en aquest cas l’Estel s’ha posat al paper de diverses persones per a fer uns textos que reflectissin les diferents vessants i situacions que ha pogut generar aquesta pandèmia.
Portada del llibre “Un any sense primavera”. Foto: Jordi Borràs
Evidentment, és un llibre visualment dur tot i que, alhora, és un llibre necessari que deixarà un testimoniatge del moment que caldrà tenir amb el pas dels anys.
Aquesta és una de les intencions del llibre. A més de ser un document d’actualitat, perquè a més ha estat el primer llibre fotogràfic sobre la pandèmia que s’ha fet a Catalunya. N’hi ha algun altre, amb un caire més amateur, però aquest és el primer que es fa en l’àmbit periodístic, professional i documental a nivell gràfic i escrit.
Aquest és un any on ha predominat el silenci i on les imatges han parlat més que mai. Estàs d’acord amb aquesta argumentació meva?
Sí, perquè a més com molta gent no ha pogut sortir del seu àmbit territorial o, fins i tot, de casa seva, les imatges fotogràfiques i vídeogràfiques han ajudat a fer a arribar a la gent molts fets que desconeixia. La imatge ha ajudat molt a la gent a transportar-se a llocs on també hi passaven coses i, al mateix moment, a ser conscients de la duresa i la cruesa d’aquesta pandèmia.
Una de les imatges més crues que conté el llibre i que, com totes, pertany a l’època de pandèmia. Foto: Jordi Borràs.
Parlem de la imatge de la portada. Suposo que haver triat entre tantes fotografies una d’ells que fos aquella que identifiqués el projecte, no haurà estat gens senzill. En tot cas, és una imatge molt recorrent del moment, perquè representa la solitud del moment.
La imatge de coberta havia de ser una foto que transmetés tot allò que volíem explicar al llibre i no era gens fàcil. No ens volíem centrar en la mort, en el drama mèdic o en els carrers deserts. Per això vàrem decidir expressar la solitud a través d’una sola persona per mirar d’impactar, de manera individual, a cadascuna de les persones que ha viscut la pandèmia. Segurament que una de les coses que ens han xocat més ha estat la solitud, el fet de com ens hem sentit en un entorn on els carrers estaven buits, en la percepció quan anàvem a comprar o fèiem altres accions quotidianes.
Hem volgut fugir una mica de la candidesa de l’Arc de Sant Martí, del “ens en sortirem”, però penso que la foto és, en certa mesura, la trama de la supervivència que hem fet tots.
Comentaves moments relacionats amb la pandèmia, el confinament o la malaltia que poden ser més recurrents, com per exemple la malaltia afectant als més grans, la pressió viscuda pels sanitaris, la tragèdia de la mort. Parlem doncs d’emocions en tot moment. Quines has notat que recordis més fent les fotografies?
L’enterrament de dues germanes que havien perdut al pare i al qual vaig assistir o, més ben dit, vaig intentar assistir perquè, malgrat sol·licitar el permís i amb la voluntat de la família que jo hi fos per documentar els fets, va haver-hi problemes. Aquell va ser un moment molt dur.
Tant aquest moment com, per exemple, les visites sanitàries domiciliàries al Raval de Barcelona o al Prat de Llobregat per documentar des de primera línia com la gent del ram sanitari feia la seva feina en aquells moments tan complicats. Lluny de les UCI i de la mirada èpica de l’emergència de l’hospital, els metges d’atenció primària i les infermeres anaven a les cases per saber quines necessitats hi havia.
Totes les imatges del llibre, amb o sense text com aquesta, tenen un missatge clar. Foto: Jordi Borràs.
Més enllà que has hagut de fer una tria de tot el material que tenies per decidir quin formava part del llibre, hi ha imatges que has deixat fora per la seva duresa?
He deixat fora la majoria d’imatges d’una incineració i al llibre només deixat la menys explicita. No he posat tampoc les imatges d’una àvia morint a una residència i tantes altres fotos més dures i crues que poden ferir a certes persones, a familiars dels qui les protagonitzen. La premissa era ser el màxim curós amb la gent fotografiada i amb els seus familiars.
Un cop has fet aquest recorregut fotogràfic, què n’has aprés personalment de tot el repte que t’ha significat fer aquestes fotos, de la feina que t’ha comportat el llibre i, amb un caire més personal, del procés que hem viscut i encara estem vivint amb la pandèmia, la clausura i altres situacions?
Em quedo amb l’esperit de superació de molta gent perquè aquesta pandèmia ha afectat a la salut però també la butxaca de moltes persones i de manera molt cruel. També he aprés que l’administració pot ser extremadament perillosa en un moment on té por, perquè als fotoperiodistes se’ns va prohibir l’accés a hospitals públics, residències d’avis i entitats públiques per poder fotografiar què estava passant. Durant el primer mes, al març, jo no vaig poder entrar a cap entitat pública a fer fotos perquè no se’m deixava, perquè l’administració tenia por i volia amagar els fets que estaven succeint. Penso que aquest és un aprenentatge que cal tenir en compte, perquè en aquestes situacions l’administració es va mostrar tancada i opaca en lloc de ser transparent. Això és extremadament greu perquè és que es fa, és amagar informació als ciutadans.
Si voleu conèixer més a fons al Jordi i el seu treball FEU CLIC AQUÍ
