Article d’opinió de Josep Suñé
“Ama”. Abans de començar el text José Ignacio Carnero -al que no he llegit abans- ja avança que el títol fa referència al substantiu de mare en euskera, però també a la tercera persona del verb estimar. La primera plana ja promet una bona i continuada lectura: “quan la memòria s’abandona, tots ens comencem a semblar molt”.
Potser hi ha llibre bons i dolents? Com ja sentenciava Oscar Wilde: “Books are well written or badly written. That is all”.
El llibre que l’ha precedit m’ha semblat una autèntica meravella d’orfebreria, on cada peça encaixa perfectament, no hi sobre res. M’ha agradat cada pàgina, cada capítol. Tinc poc temps lliure i quan un llibre no m’entra, el deixo, simplement. “La drecera” de Miquel Martín Serra -que tampoc havia llegit abans- m’ha atrapat des de la primera frase, que ja és també tota una declaració d’intencions del que vindrà. I arriba ben endins, i et deixes portar sense ni adonar-te’n pel seu art de la paraula, i arribes a un final genial!
L’autor de Portugalete (Biscaia) acaba d’escriure “Hombres que caminan solos” (gener, 2021) i assegura que “és només per escrit que aconsegueix donar amb el que vol dir exactament”. Carnero ho narra conscient de que la veu i la història no van pel mateix camí.
Si en una conversa la teva pròpia veu sona estranya, aliena, i no saps com expressar en paraules un pensament i, en canvi, per escrit quedar clar i meridià, saps de què parlem!
Els seus avis no sabien escriure. La seva ”Ama” va marxar del poble gallec per ser treballadora d’un gran xalet arran de mar d’uns senyors bascos. Treballava fora i a casa. El cuidava a ell i també al barri, i va emmalaltir i va morir “amb la mateixa dignitat i honor amb la qual va viure. De tots ells no quedarà res”, assegura l’autor, “tret que algú ho expliqui”.
Diu Carnero que “el llibre és una mena d’àlbum de records de quelcom que crec que és mor: el barri, la família”.
Immortalitza una generació -la dels seus pares- que podrien ser els de molts de nosaltres. “Ens agradaria pensar que els pares estaven allí el maig del 68 escoltant a Dylan”, però no. “A casa meva no s’escoltava mai els Beatles, sonava més aviat Manolo Escobar”. És el que som, no passa res, sentencia. Quanta raó! Sense haver entrat en matèria, m’agrada molt aquest punt de sinceritat.
Molt de sacrifici d’una generació que no volia ser com la de la postguerra, i espitjaven fort. I se sacrificaven per donar estudis als fills. I al país s’ha passat molta gana -els nostres fills d’això no en tenen ni puta idea. Sí, va haver-hi un temps on qui campava per terres ermes no era el Cid, sinó la misèria. I la gent no sabia llegir ni escriure, i signava amb una X. I aquesta generació ens ha empès fins a on som ara. Ara, que tenim de tot i encara patim si el nostre putu mòbil no és d’última generació. I ens emmirallem en l’èxit, que no vol dir absolutament res.
Però el llibre es diu “Ama”, que per a mi és també un poderós símbol de totes les mares immortals; les mares que no moren mai.
Elles, que van passar gana i fred. Elles, que no menjaven perquè mengessin els fills. Elles, que ajudaven als de casa i als veïns; que també les passaven putes. Elles, que anàvem a buscar aigua en garrafes i feien cua per una pesseta d’oli. Elles, que van anar a servir de nenes, quan encara era fosc i negre. Elles, que anaven a dormir quan tothom roncava al frec dels llençols que elles havien blanquejat, perquè l’endemà tot estigués al lloc que se suposa que havia d’estar.
Aquestes dones no apareixen enlloc; ni en els relats d’història. Ni tant sols en una petita porció d’èpica com la dels seus marits que treballaven a les fàbriques o als camps. Aquest llibre que ara mateix tinc a les mans, sinó és un homenatge a totes elles, doncs s’hi assembla moltíssim.
Són heroïnes anònimes que han marcat tant les nostres vides que mai no les podrem oblidar.
Són immortals, essència pura.
Sí, elles també jugaven com les nostres filles, però que es van fer grans de cop, amb sacrifici i molta dignitat!
