4 min.

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

Trobar la inspiració en un llibre per fer una pel·lícula és molt habitual al món del cinema. Moltes de les grans pel·lícules de la historia del cinema estan basades en obres literàries que en alguns casos ja havien sigut un èxit. Però és més complicat del que sembla retratar el que diuen les paraules a la pantalla, així, sovint la base original del llibre queda reduïda a una simple inspiració.

Aquest no és el cas del film amb el que obro aquesta petita secció, Barry Lyndon. Quan Stanley Kubrick feia recerca per fer una pel·lícula sobre Napoleó, es va trobar amb l’obra de William M. Thackeray. Aquesta narra les aventures d’un noi irlandès sense escrúpols que busca viure en una posició social elevada, tot comença quan després de matar un cavaller en un duel, marxa del seu poble i inicia una vida plena d’aventures i extravagàncies.

La pel·lícula va despertar moltes opinions diverses quan es va estrenar. Per una banda, es deia que era molt lenta, inclosos directors amb èxit com Steven Spielberg afirmaven que era molt avorrida. D’altra banda, altres la consideren l’obra mestre del director, un film que s’ha de veure amb calma i entendre tots i cada un dels plans.

Es podrien escriure molt articles sobre totes les genialitats d’aquesta pel·lícula, però en aquest ens centrarem en la seva rellevància amb el llibre.

A grans trets, la pel·lícula realment és lenta, però és un fet que Kubrick va fer expressament per mostrar l’avorriment de la vida de les altes societats. A més, el director aprofita al màxim la inexpressió de l’actor principal, Ryan O’Neal, per crear un Barry que pot semblar innocent al principi, però amb un costat realment fosc i sense escrúpols. Constantment Kubrick vol expressar, mitjançant diferents recursos, la petitesa de l’home envers l’univers, per exemple, quan comença les escenes amb plans tancats i els va obrint a poc a poc, col·locant el personatge en un escenari que li queda massa gran. La veu en off del narrador extern ens manté allunyats de la història i això fa que l’espectador mantingui una relació distant amb allò que està veient. Finalment, tota la obra és una perfecció absoluta, seguint la precisió característica de Kubrick, cada pla sembla un quadre de Hogarth i s’ha de destacar la feina de John Alcott com a director de fotografia.

En relació amb el llibre, es pot considerar una les poques pel·lícules que és fidel a l’obra original. Tot i que òbviament, Kubrick, no podia narrar totes les aventures de Barry que explica en la seva autobiografia de quatre centes pàgines. La pel·lícula comprèn els moments claus de la seva vida durant gairebé tres hores de metratge. No obstant això, hi ha moments en que falta la explicació d’alguns successos, per exemple, quan es retroba amb el seu tiet, al llibre s’explica molt bé i hi dedica bastants paràgrafs, però a la pel·lícula passa tot molt ràpid, en una simple escena curta. Després, el tiet desapareix de sobte, quan el llibre explica detalladament la seva separació. També, en altres ocasions, s’ometen fets per arribar al més important, com tot el procés en el que Lady Lyndon passa per arribar a enamorar-se de Barry. Així, en l’obra original els personatges es desenvolupen molt més i s’entenen millor les decisions i l’actitud que poden tenir en certs moments. De la mateixa manera, Kubrick escurça alguns fets importants que al llibre duren capítols sencers i el director ho soluciona, de nou, amb una escena. No obstant això, la base de la història es manté en tot moment i gràcies al narrador, la trama se segueix sense cap problema. A més, hi ha diàlegs per part dels personatges i per part del narrador que son exactament iguals al del llibre.

Al llibre, el ritme de la vida de Barry és molt ràpid, amb canvis constants, aventures i batalles. A diferència de la pel·lícula, que queda marcada per la lentitud, hi ha molta més acció a l’obra original. A més, el personatge de Barry és bastant diferent. Al llibre, es nota més la seva incredulitat, els pocs escrúpols que té i es nota que s’ha guanyat la vida que té, mentre que a la pel·lícula el personatge queda marcat per la inexpressivitat de Ryan O’Neal.

En definitiva, després d’haver llegit el llibre i vist la pel·lícula, és un dels pocs films que son fidels a l’obra original. El director va saber agafar l’essència de la història i explicar la vida de Barry Lyndon amb el seu propi estil. Una barreja que ha resultat ser una de les pel·lícules més perfectes i boniques visualment. En aquest cas, val tant la pena veure la pel·lícula com llegir el llibre, perquè, tot i que la història és la mateixa, els dos autors tenen la seva pròpia manera de representar-la.