Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
Carol Reed va demanar a Graham Greene una història per a la pantalla. Aquest, va donar vida a Harry Lime i al seu amic Rollo/ Holly a partir d’una frase que l’escriptor va trobar una de les seves llibretes. Així va néixer un misteri que ha passat a la història de la literatura i del cinema. No obstant això, tot i ser la mateixa història, totes dues presenten diferències i similituds que les fan úniques.
cartell de la pel·licula “The third man” o “El tercer hombre”.
En resum, la història tracta sobre un escriptor de novel·les barates que arriba a una Viena de postguerra, perquè un amic seu li ha ofert feina. Però quan arriba descobreix que el seu amic ha mort en un accident de cotxe. No només això, sinó que preguntant als testimonis, totes les versions són diferents i l’escriptor promet descobrir la veritat. Però resulta que les coses no són com pensava i ha d’enfrontar-se a la veritat.
En primer lloc, el to amb el qual s’explica la història és diferent. La pel·lícula adopta el drama clàssic de Hollywood on un personatge romàntic com Martins vol desvelar la veritat del seu amic i l’espectador l’acompanya en la seva missió. Entremig està en joc els valors de l’amor i l’amistat. Però el to del llibre és completament diferent. A través del testimoni de l’inspector de policia es reconstrueix la història per tal que el lector pugui seguir els fets. El llibre és més semblant a un relat policial que ajunta les peces d’un puzle fins a completar-lo. D’aquesta manera, el to del llibre és molt més policial, de misteri, inclòs de novel·la negra.
Però, d’altra banda, els diàlegs del llibre són els que també adopten els personatges en la pel·lícula. D’aquesta manera, la caracterització dels personatges es manté fidel tant en la literatura com en el cinema. Aquest element és molt important, perquè cada personatge té una funció dins de la història i queda marcada pel seu caràcter. La relació entre aquests i les pistes que descobreix el protagonista a poc a poc serveixen per desemmascarar la veritat al final.
Joseph Cotten, un dels principals protagonistes del film.
No obstant això, també he trobat a faltar elements del llibre que no apareixen en el film. Per exemple, la melodia que utilitza Harry en el llibre per identificar-se. En el film no hi apareix i ni tan sols es fa una menció. Aquest element podria haver contribuït a la personalitat d’en Harry i s’hi podria haver jugat, com a “M, el vampir de Düsseldorf”. També hi ha més accions que s’han obviat, però de manera lògica, ja que escriure per a la literatura no és el mateix que per cinema. Per exemple, el sobrenom d’escriptor de Rollo/ Holly Martins. En el film s’hauria necessitat bastant més diàleg per explicar que també se’l coneix com a Dexter quan és innecessari per la història que realment es vol explicar. També hi ha accions que s’han afegit, per exemple, quan Martins assaja el diàleg amb Anna Schmidt. En el llibre, l’amor que sent l’escriptor per ella, es declara a través de la veu del narrador i en el film es necessitava una escena que exemplifiqués aquests pensaments, així, és lícit que afegissin aquesta escena que contribueix a la subtrama de la història d’amor. Finalment, hi ha escenes que s’han escurçat, per exemple, l’escena de detenció de l’Anna Schmidt. En el llibre incloïa una escena gairebé còmica on participaven policies de les quatre potències que controlen Viena. Però portar-la a la pantalla no hauria tingut el mateix efecte, ja que escrita té gràcia, així i tot com a gag no hagués funcionat. En l’escena gairebé no hi ha diàleg i l’efecte còmic s’esdevé pel narrador, així, en imatges hauria sigut molt complicat que l’espectador ho entengués.
Amb això, és dels pocs films que fan justícia al llibre. Els actors que encarnen als personatges són bastant fidels als que havia imaginat al llibre. A més, tot i tenir l’efecte dramàtic que es menciona al principi, la direcció de fotografia contribueix a la intriga que es respira durant tota la història. De la mateixa manera que en l’expressionisme alemany, les llums i les ombres contrasten constantment, creant un ambient de tensió. Un altre element que, conjuntament amb l’anterior, ressalta aquesta tensió són els plans aberrants durant els diàlegs. Martins arriba a una ciutat on no té amics i aquests plans ressalten la sospita de tothom amb qui parla. No obstant això, no sempre s’utilitzen. Per exemple, quan parla amb Anna Schmidt, que la considera una amiga o, almenys, algú de confiança, s’adopta l’angle normal. Aquest factor també contribueix a la identificació de l’espectador dins del film, ja que tampoc ells poden fiar-se del que diuen i s’entra dins del joc per descobrir la veritat.
Joseph Cotten i Alida Valli en un fragment de la pel·lícula.
Una de les coses que desacredita la història en el film és la música. S’ha optat per un ritme melòdic de corda que sembla més aviat d’una comèdia que d’una història de misteri.
Per no acabar amb aspectes negatius d’una gran obra, m’agradaria destacar la millor escena de la pel·lícula, quan es desvela (atenció que avenço el final!) que Harry Lime en realitat és viu. En aquesta, Anna Schmidt nomena que el gat només li agradava estar amb en Harry i per això no juga amb Martins. En aquest moment aquest salta per la finestra i desapareix, un comportament típic dels gats. Però el següent pla és del gat jugant amb les sabates d’algú. En aquest moment totes les alertes de l’espectador es disparen. Quan Martins baixa al carrer i veu les sabates de l’home es posa a cridar contra ell, desconeixent la seva identitat, i una veïna encén els llums per queixar-se del soroll. En aquest precís instant, un pla aberrant i una llum dura ens mostra la cara de Harry Lime. El guió, la fotografia i la direcció es combinen per construir una escena perfecta.
En conclusió, tant el llibre com la pel·lícula de “The third man” són dues obres que val molt la pena llegir i veure. Lògicament, ambdues tenen les seves similituds i les seves diferències, però tenint en compte el canal s’han de respectar. També és cert que el llibre ja estava pensat gairebé per passar al cinema, però el contingut mateix no s’ha de desmerèixer per aquest fet. Però, només cal veure els grans noms que hi participen, Carol Reed, Graham Greene, Orson Welles i Joseph Cotten entre d’altres, què podia sortir malament?
