Llops esteparis arran de mar

Article d’opinió de Josep Suñé

Visc al nivell del mar però conec més gent de muntanya. Sí, som una mica rarets, tirant a llops esteparis. Llegiu l’obra homònima de Hermann Hesse -sempre va bé recórrer als clàssics- i sabreu de què us parlo. El protagonista, en definitiva, té una difícil relació amb el món i amb ell mateix. Si voleu acompanyar la lectura amb un fil musical, el vostre grup és diu, Wunder Bar Band. Són xecs, i van dedicar un disc absolutament recomanable, ‘Wunder Bar Band hraje Stepního vlka Hermanna Hesseho’, als textos que l’escriptor suís/alemany va escriure el 1927.

Tanqueu els ulls, m’agrada molt aquest joc, i sentireu al fons de l’ànima la virtuositat de l’actriu i violinista Jenovéfa Boková. Coneguda pel públic de la república que acull una de les ciutats més boniques del vell continent, Praga, per pel·lícules com ‘Carnet d’Identitat’ o ‘El Arbusto Ardiente’ [que ara no sabria traduir al català sense fer una animalada erràtica].

El més extraordinari del disc és que tenen l’habilitat d’extreure el sentiment i l’estat d’ànim dels capítols del llibre, i els fan melodia i composicions. El següent projecte que tenien en ment -desconec si el van arribar a portar a la partitura- era musicar obres de Boris Vian. Volien seguir, doncs, la petjada estepària, ara de l’escriptor francès. Heu llegit ‘L’home llop’ de Vian, no? ‘Escopiré sobre les vostres tombes’. Aquest sí, l’heu llegit? Se us gira feina!

El llop estepari no pot evitar els seus baixos instints naturals, que el porten a fer coses que només es poden explicar sota l’empara de la llum platejada peltre de la lluna. Acabo de polir-me ‘Indian Creek’, (regal d’un altre llop estepari) sobre els ‘autèntics homes de les muntanyes’. Són aquells que sabem com caçar un puma salvatge i aprofitar-ho tot, mentre beuen whisky a glops i dormen en una cabana de lona a 35 graus sota zero.

Si heu llegit alguna obra de Kerouac us podeu fer la idea del l’esperit indomable -per traduir-lo aproximadament del terme “The Untamed”. Pla sabria trobar un adjectiu més encertat. Pel camí es queden un munt de matisos, com motos neu trinxades que van a tot drap per camins plens d’allaus, i camionetes ranxeres fetes caldo.

Va deixar la universitat i es va passar set mesos sol a les muntanyes salvatges d’Indian Creek. L’única feina que tenia al cap del dia era   trencar el gel per garantir la supervivència de salmons alevins d’un petit canal del riu. La resta del dia, és el que omple el llibre de Pete Fromm.

Si heu llegit ‘A la carretera’ de kerouac, haureu tret el cap en el pou de l’essència dels derrotats, la generació ‘beat’. Una societat, la nordamericana dels anys 50, sotragada per la depressió econòmica, la segona Guerra Mundial i l’amenaça de la bomba atòmica. Al llibre surten esperitats de la desesperació buscant una nova manera d’entendre la vida, rebutjant els conformismes socials. En definitiva, obrint la ment i el pensament a noves realitats. Això, o acabar a la pell d’un llop estepari.

Viatge iniciàtic i obra de culte de la que afloren els grans temes. Després vindrien els hippies i la contracultura.

Els llops esteparis segueixen (seguim) fil per randa la consigna de Kerouac de “moure’ns” a tota costa… L’anhel de noves experiències sempre plana en el guió del nou dia, com li passa al protagonista d’Indian Creek.

Si us sentiu identificats, no espereu a la lluna plena. Les mesures restrictives del coronavirus us han tret del camí a cretins, saludats i coneguts, i han deixat via lliure als amics de veritat, aquells que es poden comptar amb una sola mà.

Són temps de fer d’una vegada per totes un gest desmesurat -sàvies paraules planianes-, també des del nivell de mar, i no callar-se les veritats. Sí, només es viu una sola vegada. I quan la vida tot d’una treu de circulació tot allò que és superflu, accessori, aflora l’autenticitat. No teniu ganes d’engegar algú a pastar? Doncs no espereu a demà. Sigueu per un dia llops esteparis!

Us canviarà la manera de veure i viure el món!