Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
El debut d’Ari Aster va sorprendre gratament a la crítica i el seu segon projecte no es queda enrere. “Midsommar” no deixa indiferent, és més, una sensació estranya s’apodera del cos mentre la veus. Incòmode, explícita i confusa alhora, el director aconsegueix crear una aura particular.
Fragment del film d’Ari Aster que ha provocat reaccions ben diverses.
Després de la que la jove Dani perdi a la seva família, un amic de la seva parella convida a tot el grup a una celebració del seu poble natal a Suècia. No només volen passar-ho bé, sinó que dos d’ells estudien antropologia i s’interessen per l’organització de la comunitat. Tot sembla anar bé quan comencen a percebre coses estranyes. El funcionament del poble és molt peculiar i diferent al que coneixen els protagonistes. No només això, sinó que la seva visió sobre temes com la mort o el sexe és un antítesi de la societat urbana. Sense saber mai del tot què passa, Dani ha d’adaptar-se i ajustar-se a les diverses situacions que se li presenten.
Ari Aster és un gran director i ho demostra plantejant les situacions a la perfecció. El terror psicològic està present des del primer moment del film fins al final. Al poble suec no s’acaba de pondre mai el sol, és a dir, sempre hi ha llum. Aquest fet produeix una tensió constant, perquè sembla que no hi hagi res a amagar, tot és visible i palpable. No obstant això, tant la protagonista com l’espectador estan desorientats constantment. Tot és tan clar aparentment que és impossible desvetllar la veritat darrere els successos. A més, Ari Aster té un control sobre la càmera excepcional. Els sentiments de desconcert es pronuncien amb les panoràmiques lentes, plans girats i el muntatge lent, però eficaç en cada pla.
Un altre moment de la pel·lícula que focalitza la seva acció en un poble de Suècia.
La trama principal és molt senzilla, però presenta preguntes complexes. Bàsicament, Dani i la colla presencien els rituals del poble i la seva tradició. Però juguen amb temes delicats, per exemple, la mort, i amb els quals el xoc cultural és molt gran. Així, la pregunta principal és, què és ètic? Pels protagonistes és la seva visió “moderna”, però pels habitants és la seva tradició i n’estan orgullosos. El director no s’amaga de la brutalitat i les imatges impacten de la mateixa manera a l’espectador que a la protagonista. Aquest fet remarca la cruesa que es caracteritza la història.
De la mateixa manera que cada persona del poble compleix una tasca dins de la societat, la història està marcada pel tempo i la seva funció. Cada personatge, tot i que aparentment no tingui cap tasca, és la peça necessària per completar l’engranatge de la història. A més, cada succés té lloc al moment indicat per poder avançar la trama. Aquesta evolució és molt sublim a nivell extern, però els conflictes interns de Dani passen per milers d’alts i baixos a mesura que s’enfronta a aquestes situacions.
La qualitat del film també ve marcada per l’actuació de la protagonista. Florence Pugh no decep en cap moment i demostra que pot enfrontar-se a un paper molt complicat com és el de Dani. La feina darrere la creació del personatge es manifesta en les expressions, els moviments i les poques frases de diàleg. Tanmateix, Will Poulter es configura com un actor camaleònic que pot abordar films de comèdia com “We are the Millers” fins a cintes de terror psicològic com aquesta.
La projecció de Midsommar als cinemes ha provocat entre els espectadors emocions molt variades, des de la passió pel film al rebuig total per ell.
El significat de la pel·lícula és ambigu. Cada espectador pot treure la seva pròpia conclusió sobre la trama. És un altre factor que potencia el conjunt del film en el sentit més psicològic. Cada cop es generen preguntes més retorçades que emboliquen la senzillesa del fil narratiu. Després de tot plegat, quin sentit té aquest film? Ho ha d’esbrinar un mateix.
