3 min.

Article d’opinió de Marti Magriñá Poblet

No es cap de les alzines majestuoses que es dreçaven enllà del Clos, que ignoro si encara hi són; no són els àlbers ni els freixes magnífics que rivetegen el Gaià, que també; tampoc són els avellaners, antics dominadors de l’horta del riu, dominada avui per bungalows i caravanes. No, l’arbre més  genuí del nostre entorn i, per extensió, dels conreus costaners, es un altre: d’aire humil i port modest, a vegades esquifit, a voltes ufanós, sempre amorf i malgirbat, propi de terreny esquerp, pedregós i d’aquell to groc ataronjat que pren la terra llaurada a la costa de Tarragona.

Té una soca aspra i caragolada, d’un gris opac, sovint bifurcada en més d’un tronc que, afegit a una capçada amb tendència a vinclar-se, fan, segons com, un recer ombrívol que convida a la migdiada. En els arbres vells aquesta soca es bada i mostra un interior mig buit, d’entranyes esmicolades, fetes safatans. La fulla és coriàcia, tosca, una fulla composta –així ho diu la botànica- de color verd fosc, res d’especial. I el fruit es rude, rústec de tacte, d’olor i d’aspecte. Es cull en sacs que al cap dels dies fan una fortor primària de ferment. Un fruit destinat sobre tot a alimentar bestiar manyac de posat submís, tot i que ara se’n fan “delicatessen”.

Efectivament, l’arbre és el garrofer i fins molt avançats els anys no sabria que aquest arbre identifica com cap altre element el país costaner que és Altafulla i els seus rodals, país que vaig haver de deixar en exiliar-me (qüestions de feina, res dramàtic) cap al país interior. A l’interior no el trobareu enlloc: un any o altre, l’hivern li acabaria fent la pell.

Lluny de casa sempre acabes enyorant la terra. Aquesta enyorança se’t pot presentar pels detalls més ínfims i en els moments més inesperats. Hom podria dir amb la contemplació del mar… Massa obvi. No, molt més potent pot ser flairar, una tarda de primavera, la salabror tèbia que du l’aire que s’esquitlla dins del cotxe, un dia que baixes a la costa i ja ets a prop del mar.  Obres la finestra i aquella sensació tot just pressentida es converteix en una onada que t’inunda i et penetra tots els porus de la pell, disparant al teu cervell el remolí de la memòria i el record de mil tardes passades sota el cel amable del teu terrer.

Aquest efecte tan potent de la memòria, aquest automatisme, el vaig experimentar també un dia en topar amb un garrofer, ja de gran, en un jardí anodí d’una ciutat lletja d’un país llunyà, on hi vaig viure una llarga temporada. Veure un garrofer allà, en un lloc tan distant i tan diferent, veure aquella soca grisa, aquell verd fosc de les fulles compostes, aquell aire tosc i humil… em va provocar la fiblada punyent de l’enyorança i vaig identificar l’arbre com un referent central del meu territori i la meva història. Des de llavors he sentit sempre, en trobar-me’l, l’escalfor de tot allò que estimes, de tot allò que és teu.

Fixeu-vos si és venerable el garrofer que en algun cas se li fa una “trona”, des de la qual, talment un rei, senyoreja l’entorn –bonhomiós, però, mai despòtic-. El garrofer amaga a més a més un altre tresor: l’ofrena primaveral dels espàrrecs. Una ofrena fàcil, no es feia pregar, no calien sabers arcans ni habilitats extremes, no, simplement eren allà, sota l’arbre, per tu. Els espàrrecs no t’agraden gaire de petit, però trobar allò cobejat era molt gratificant.

I per acabar haig de parlar d’un garrofer concret, petit i revirat, a l’era vermella (digueu-me si heu vist mai una era de color vermell!). L’era està al costat d’una altra, més visible i senyorial, de color d’or vell, el daurat insígnia de la vil.la. L’era vermella està una mica més amagada, petita i discreta, entre codines. A tocar hi creix un garrofer, rabassut, de soca grossa i esberlada. L’arbre és vell i desnerit, però amb prou vigor per formar una capçada que cobreix tronc i brancatge i que cal apartar per entrar dins d’una espècie de clos on la soca, gruixuda, creix, primer dreta i tot seguit s’ajeu paral·lela al terra, oferint una mena de seient al visitant.

L’aire, recordo, era més dens allí dins, quasi es podia palpar; la llum, somorta i d’una textura especial. Una catifa molsuda de branquillons i fullaraca, acumulada al llarg dels anys, feia deliciosa l’estada. Allí dins, amb el so de l’exterior distant i esmorteït, a la falda del vell arbre i amoixat per un alè misteriós i subtil, el món se’t feia amic.