Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
Harry Styles està cada cop més present el cinema i aquest cop aposta per incorporar-se als gairebé recent nascuts estudis d’Amazon. “My policeman” és la seva tercera obra com a protagonista i sembla que ha vingut ja per quedar-se al sector audiovisual. De la mateixa manera, Amazon aposta per fer-se un lloc entre la indústria dels grans, fitxant a integrants de l’Star System actual com ho és l’antic integrant de One Direction.
La història és senzilla, però està explicada d’una manera complexa, és més, s’expliquen dues històries a la vegada dins del mateix arc. El director juga amb flashbacks i flashforwards constantment per concloure una història que engloba les dues. En primer lloc, hi ha la història entre Tom i Patrick. Aquesta, se centra en com neix l’amor entre els dos homes i com a poc a poc la societat presenta més dificultats, doncs està prohibit ser homosexual i han d’amagar-ho. Tom ha de casar-se per complir els estàndards marcats i, a més, poder tapar la seva aventura amb un home. És policia i si algú se n’adonés perdria la feina i patiria les conseqüències de la seva orientació sexual. D’altra banda, Patrick és més obert, freqüenta bars d’homes i algun cop ha estat a punt de ser arrestat, no obstant això, sempre n’ha sortit il·lès. La relació es complica quan apareix la dona de Tom. Sospita i la porta a denunciar a Patrick i, sense poder fer res, a aquest se l’emporten a la presó. És una història amb tots els seus elements i podria haver sigut la pel·lícula en si.
No obstant això, el guionista incorpora un flashforward del futur. Patrick està malalt terminal i la dona d’en Tom se’n fa càrrec, ell, no en vol saber res. Aquesta part de la història ocupa menys espai en la trama i s’incorpora de manera alterna a la història principal. No obstant això, està bastant injustificada. En cap moment se sap per què la dona de Tom s’ocupa tan efusivament d’en Patrick ni per què en Tom està enfadat amb ell. Es poden suposar certs motius, però de totes maneres cap d’ells té la força per justificar la intensitat amb la que es mostra al film. També s’ha de tenir en compte que la història original és d’un llibre i que amb paraules es pot explicar molt més que amb imatges.
D’altra banda, a l’inici de la pel·lícula, hi ha una seqüència que està posada amb calçador també sense motiu. Hi ha un seguit d’escenes on els tres personatges interactuen quan l’espectador encara no sap la història entre els dos protagonistes. Després, hi ha un flashback que transporta la història a l’inici de tot, quan els dos protagonistes es coneixen i, seguidament, torna a les mateixes escenes amb els tres personatges. Aquesta franja de 20-30 minuts ocupa un espai on es podrien haver explicat altres coses, per exemple, els forats buits del final de la història. Se’ns mostra la mateixa història dues vegades, només que en una “explica la veritat”, però es podria haver estalviat tot aquest metratge.
Deixant de banda l’estructura del guió, la construcció de personatges de la primera trama està molt ben treballada. Els conflictes entre ells, la seva relació i els seus objectius són el motor de la història. També, l’actuació dels protagonistes vells té molt de mèrit i s’emporten gran part de l’emoció de la pel·lícula. Els actors més joves no es caracteritzen per una gran actuació, però resolen molt bé les escenes més complicades. En algun moment, el paper de protagonista se li queda massa gran a Harry Styles, però s’ha de tenir en compte la inexperiència que té en el sector.
Tot i que el director és gairebé novell, ha fet una bona feina. Les escenes estan molt ben plantejades i també son originals. De la mateixa manera, és notable la influència d’altres pel·lícules com “Moonrise Kingdom”, “Parasite” o “The Truman Show”. Un punt notable de la direcció és la recurrència de les mans dins de la història. El director utilitza aquest element per jugar amb el passat i el futur, amb els canvis dins de les vides dels personatges i la visió de tot plegat a través de la combinació de plans que atorguen un significat poètic a aquest element.
No obstant això i en relació amb l’anterior, el muntatge deixa una mica a desitjar, excepte en les escenes guionitzades. La combinació entre tràvelings, panoràmiques i càmera estàtica no combina gens al principi del film i fa que l’espectador surti de la història. Gairebé tota la segona part està filmada en càmera estàtica i es “corregeix” aquesta part de la producció.
El missatge de tot plegat és important i és un pas endavant en la indústria del cinema. Tot i que la pel·lícula no sigui perfecta, Amazon Studios ha fet un pas endavant en invertir un gran pressupost en una història queer. També és veritat que s’ha recorregut a “utilitzar” un personatge de l’Star System actual per poder-ne fer encara més publicitat, però, al cap i a la fi, és l’única manera que aquest tipus de cinema tingui més recorregut dins de l’audiència. La història mostra un abans i un després d’un col·lectiu que ha patit molt al llarg dels anys i que no fa tant que és “lliure” dins d’una societat del primer món. A més, és un gran exercici de memòria per tenir en compte tots aquells que han passat anys a la presó per no seguir el cànon de la societat. D’aquesta manera, Amazon Studios ha fet un petit pas dins de la seva producció, però una gran passa dins de la producció audiovisual.
