Un article de Lectures Rebels (grup de lectura feminista)
El mes de setembre a Lectures Rebels ens vam trobar a la biblioteca de la Nou de Gaià per a comentar el llibre “No nos taparán. Islam, velo, patriarcado”, de la Mimunt Hamido Yahia.
És un assaig on l’autora exposa d’una manera molt clara i directa, la seva opinió sobre el fet de portar vel i la relació d’aquesta peça de roba amb l’islam i el patriarcat. I és que la Mimunt va néixer en el sí d’una família marroquina de Melilla, sap de què parla.
Portada del llibre “No nos taparán”.
El llibre comença fent una mica d’història i explicant que el hiyab no forma part de la cultura musulmana ni el seu ús està estipulat en el Corà, com estem acostumades a sentir. Ens explica que va ser cap els anys 1980 quan el hiyab va colonitzar Europa de la mà dels Germans Musulmans i que posteriorment es va estendre pel nord d’Àfrica. “Si antes, a mediados del siglo XX, en una ciudad marroquí era normal ir con el pelo descubierto, ya no lo es: ahora no faltan hombres que interpretan la ausencia del velo como provocación”, escriu Hamido.
En el segon capítol tracta en profunditat el tema del desarrelament. Explica com les filles de famílies immigrants musulmanes no s’acaben de sentir ni del lloc d’origen de la seva família ni del lloc on elles ja han nascut. Explica com aquest sentiment de ciutadana de segona ha estat utilitzat per l’Islam més reaccionari per a que moltes dones trobin en el vel un símbol de pertinença.
Continua el llibre amb una crítica ferotge a l’esquerra europea, explicant com els partits auto-anomenats d’esquerres han abandonat la lluita a favor de la igualtat i dels drets universals que sí que defensen per a les dones no musulmanes, sota l’excusa d’una llibertat de culte i d’un respecte a la diversitat. També carrega contra les companyes feministes que defensen la suposada “lliure elecció” de les dones musulmanes a posar-se el hiyab: “¿Cuando han estado ellas respetando las costumbres y tradiciones machistas españolas”?, es pregunta Mimunt. No hi pot haver feminisme que no sigui laic, ens recorda.
Acaba el llibre demanant que s’imposi una reflexió seriosa sobre què signifiquen els símbols, ja siguin culturals, religiosos o d’identitat, sobre com poden afectar a aquella part de la població que queda desprotegida en nom d’un suposat respecte a normes religioses o costums. Normes que xoquen frontalment amb els drets de les menors a una educació en igualtat.
Llegint aquest llibre s’arriba a la conclusió que aquesta mocador aparentment tan innocent és només la punta de l’iceberg de tot un sistema d’opressió a la dona musulmana. Lectura altament recomanable!
